L'excepció cultural
Precisament perquè som una excepció cultural en tota regla necessitem aquesta “excepció” que el Cercle de Cultura va demandar amb la presentació pública d'un manifest a mitjan setmana passada. El país necessita aquests “criteris proteccionistes” per dos motius: per la “discriminació històrica” en clau interna enfront d'altres sectors, ras i curt; i per la posició de feblesa endèmica de la cultura catalana (feta en català), encaixonada entre dos monstres: la francesa i la castellanoespanyola. Si fa uns dies uns quants acadèmics espanyols s'exclamaven per una hipotètica pèrdua d'influència de la llengua castellana (al món), com no hauríem de defensar la rica però feble llengua (i per extensió cultura) catalana?
El conseller Mascarell sembla tenir clar que la discriminació de la cultura, argüint un “més val invertir en sectors productius”, hauria de ser aigua passada. Bé, no és productiu el sector de l'edició literària a casa nostra, per posar només un exemple? Com recorda l'exlíder dels Talking Heads, David Byrne, en el seu darrer llibre Diarios de bicicleta, és sabut que fins i tot la CIA i altres departaments dels Estats Units fomentaven la presència del jazz més arriscat fora del seu territori per motius d'expansió cultural i política.
No cal arribar a aquest extrem. Només es demana que es talli un vestit a mida.
