Diguem les coses pel seu nom

No es pot matar tot el que és gras. No es pot passar el ribot per rebaixar el mateix gruix o el mateix tant per cent a totes les partides de tots els departaments. El que defineix la línia de fons d'un govern és precisament definir els accents, les prioritats, allò que es considera imprescindible de garantir i de protegir d'allò que no és urgent o es pot dosificar.

Estem assistint aquests darrers dies a una constant i, si ho comparem amb l'oposició, diria que desequilibrada presència mediàtica dels consellers que per tractar d'avalar i de justificar les retallades en àrees molt sensibles relacionades precisament amb els serveis universals de salut, d'educació, de benestar social o d'infraestructures.

El missatge és pervers. Ho sentim, vénen a dir, hi ha dos culpables: el govern anterior, que ens ha deixat una herència que no ens permet fer una altra política que la retallada indiscriminada de serveis, i el govern de Madrid, que no ens dóna el que ens deu i ens regateja el que ens ha promès. Conclusió: si la culpa és dels altres no em podeu demanar ni responsabilitats ni que fem miracles.

Si aquesta explicació la dóna avui el president, demà el portaveu del govern, demà passat el conseller del ram i fan la roda primer als mitjans públics i després als privats i tornem a començar, resulta que el discurs acaba calant en l'opinió pública: No podem mantenir la dotació d'ordinadors a les escoles, no podem mantenir l'aportació de recursos de manteniment per a calefacció, llum o materials als instituts. Hem d'aturar el pla d'ajuts de la llei de dependència. Hem de suprimir parades de metro de la línia 9. Hem d'allargar les llistes d'espera dels hospitals. Hem de deixar de fer intervencions quirúrgiques a la tarda. Hem de renunciar al criteri de proximitat per concentrar les proves diagnòstiques en centres seleccionats... Tot per culpa de l'herència rebuda, per culpa de la crisi o per culpa del Madrid que “convida a cafè i ens el fa pagar a nosaltres”.

D'allà on no n'hi ha no en raja, ve a dir el govern. Però el bo del cas és que alguna de les aixetes que encara podrien rajar resulta que el govern d'Artur Mas la vol tancar. Em refereixo a la llei de successions que encara aporta anualment gairebé 500 M€. Per què es renuncia a un ingrés i s'opta per retallar partides a tort i a dret?

La ciutadania assisteix atònita a l'arrencada del govern de CiU. No sap com reaccionar. Ni els sindicats, ni els professionals, ni les associacions cíviques planten cara. Trobo a faltar el lideratge polític de l'oposició. No han passat encara els 100 dies de gràcia, però el govern ja ha ensenyat totes les cartes i és hora d'assenyalar els qui perjudiquen les seves retallades i de denunciar els qui beneficien determinades restriccions de serveis públics. És hora de desemmascarar, d'explicar les contradiccions, de demostrar que hi ha polítiques alternatives que poden garantir el manteniment de l'Estat del benestar tan difícilment aconseguit. I en aquest marc i en defensa dels interessos de la ciutadania no hi ha dubte que els mitjans de comunicació haurien d'assumir també el seu paper.