La història l'escriuen els vencedors

Esgota, aquesta persistència en la mentida. Ja ho proven, ja, amb mil estratègies inversemblants, malgrat que l'evidència resulta tan abassegadora que no se'n sortiran. Serem minoria, és clar, davant del bombardeig que ens envolta i ens emprenya a tothora amb foteses, invents del TBO i diversos fruits de l'enveja més primària. La majoria, però, són maquinacions d'alguns cervells murris, entestats a desviar l'atenció cap al Barça amb la murga dels regals rebuts. Aparten, de passada, el focus de les seves errades, a cops monumentals, i polítiques erràtiques. Ves, qui ens ho havia de dir, ens obsequien els poderosos líders del món mundial. Nosaltres, els catalans, tan fets a perdre, la minoria absoluta que encara no ha rebut la primera bufa, ja posa l'altra galta per costum. En tot cas, tanta maniobra falsa ens posa a punt de l'atac de feridura perquè no mirem més enllà del nas, mancats de pràctica. Això de ser el millor equip mai vist sona com si, en sec, entressis al bar de sempre i diguessis: «bon dia, sóc Carlos Slim, ja m'heu vist al Forbes, ho teniu tot pagat», quan ahir eres un més entre els patidors d'hipoteca a 30 anys, incapaç de voler recordar quantes quotes et quedaven per accedir a la llibertat. Avui, ets número u entre els milionaris i no te'n fas a la idea.

Qualsevol perdedor amb barra, es digui Mourinho o aquest Wenger que també ens ha sortit gasiu, allunya la seva responsabilitat recorrent a la gastada dita de «la millor defensa és un bon atac». Contra el Barça. Contra la bellesa feta futbol. I ja n'hi ha prou i massa de gelosia, d'aquesta cobejança que els cou i els impulsa a parlar de calendaris, expulsions, detalls i ximpleries. Del broc minúscul que altera el monumental paisatge pintat en els darrers anys per aquest club diferent, guanyador, reconegut pels intel·ligents, temut pels mediocres. Al final, la història l'escriuen els vencedors i aquesta que redacta encara el Barça perdurarà llargues dècades. No quedaran les excuses i queixes dels perdedors, sinó els recitals i les exhibicions contínues, la collita de títols justos. Contra el ridícul aliè, més val riure'ns a cleques. Aguantar la cridòria d'aquest safareig d'inútils és el peatge per ser tan bons. No se'n saben avenir. Que s'hi posin fulles.