La unitat independentista la fa la gent

Aquests dies, quan els amics, els companys de feina o el cambrer del bar on esmorzo –que coneixen la meva militància– m'han preguntat per l'enèsima turbulència en l'espai polític independentista, confesso que he sentit vergonya. M'ha fet mandra defensar el meu punt de vista, perquè m'ha fet l'efecte que la gent normal, els ciutadans que no militen en cap opció política, els que no es passen el dia seguint obsessivament a través d'internet l'última declaració, l'últim rumor o l'última astracanada d'algun dels protagonistes del guirigall independentista, ja se'n foten de tot. Que ho troben tot plegat molt poc seriós i, per suposat, molt poc votable.

Llavors m'ha vingut al cap expressar la meva opinió mitjançant aquestes ratlles. I, com que ara sóc un militant de base i no he de tenir por que les meves paraules deixin en evidència ningú més que a mi mateix, he estat a punt de posar-los per títol “Contra la unitat”, perquè si alguna cosa em rebel·la del debat –per qualificar-lo d'alguna manera– que s'està produint en el món independentista és, precisament, l'ús obsessiu i fraudulent de la paraula unitat, repetida a tothora tal com un mantra. Però no ho he fet. I no perquè m'hagi agafat un atac de correcció política, sinó perquè jo no hi estic en contra, de la unitat independentista. Ben al contrari.

De fet, jo sóc de Solidaritat Catalana per la Independència, que va néixer amb l'objectiu de fer una candidatura independentista unitària. I per això els seus impulsors van fer una crida a tots els partits catalans que reconeixen el dret a l'autodeterminació per construir-la, sobre la base que el seu programa incorporés la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i amb l'única condició que els components de la candidatura fossin triats democràticament per les bases. La resposta a la crida –a la unitat!– entre els partits que aleshores ja eren parlamentaris va fluctuar, com és sabut, entre la displicència i la burla.

És normal que així ho fessin, perquè, com bé deia Joan Laporta en una entrevista prèvia a les eleccions del 28-N, el vídeo de la qual està penjat al Youtube: “Convergència i Unió i Esquerra Republicana són partits autonomistes”. Més clar, l'aigua.

Aquesta afirmació contundent és indiscutible si es refereix a Convergència i Unió. Però mereix alguna explicació en el cas d'Esquerra, un partit que proclama en els seus estatuts i documents ideològics el seu caràcter independentista. És, doncs, formalment, un partit independentista, no pas autonomista. Però, a criteri de molts, no actua com a tal des de fa anys. I clar, com diu la Bíblia: “Pels seus actes els coneixereu”…

La unitat independentista, fa uns quants anys, era ERC. L'ERC que va arribar a obtenir, poca broma, 650.000 vots. No vull ofendre ningú, però l'independentisme fora d'ERC era anecdòtic, electoralment parlant. I, en democràcia, la unitat la fa la gent. Però d'aquella ERC a l'Esquerra d'ara hi van dos tripartits, incomptables renúncies, milers de militants perduts pel camí –i tantes il·lusions!– i les dues terceres parts dels votants que se li han fet fonedissos.

De l'abandonament de l'espai independentista per part d'Esquerra sorgeixen els projectes polítics que aspiraven a ocupar-lo, dels quals només SI va obtenir un èxit notable, com és sabut. Per això, la lògica més elemental fa que els que vam impulsar aquesta plataforma política des dels seus inicis ara tinguem com a principal objectiu treballar amb seriositat i rigor, com ho estem fent al Parlament de Catalunya, per continuar sumant a SI militants de la causa de la llibertat de Catalunya, col·lectius independentistes i, evidentment, votants.

Si la nostra irrupció i el nostre creixement fan evolucionar els altres partits parlamentaris de sensibilitat nacional catalana cap a posicions cada cop més sobiranistes, excel·lent. Si Esquerra, en concret, aborda una profunda revisió de l'estratègia política que l'ha dut a un dels més grans fiascos electorals que es recorden al nostre país i substitueix els dirigents que l'han promogut, doncs millor per a Esquerra i per a l'independentisme, i moltes més facilitats perquè SI hi estableixi ponts de diàleg i s'entri en dinàmiques unitàries.

Ara bé, el que trobo del tot incongruent és que els independentistes que han donat suport a les forces sorgides de la deriva autonomista d'Esquerra ara s'hi integrin (o s'hi reintegrin) sense que cap dirigent d'aquest partit hagi pronunciat un sol mot d'autocrítica respecte de la deriva esmentada, sense que gairebé cap dels responsables d'aquesta estratègia severament castigada pels electors (Portabella, per exemple) hagi renunciat a continuar estant, d'una manera o una altra, a la primera línia política. Som davant de maniobres de curta volada, fetes, això sí, en nom de la “unitat”, convertida en pretext de la impostura.

En fi, que aquest episodi, afortunadament, passarà, i ho farà sense deixar gaire empremta, pronostico. El que perdurarà serà el treball intens i rigorós que SI està fent al Parlament, del qual és emblema la proposició de llei de declaració de la independència. És en aquesta tasca que s'ha d'aprofundir, perquè és la que, superats els tràngols dolorosos, però contingents al cap i a la fi, permetrà que l'independentisme es presenti davant la majoria social que ja votaria a favor de la independència amb un projecte polític prou solvent per obtenir la seva confiança a les urnes. Serà llavors que la unitat la tornarà a fer la gent.