El mite de la falsa ‘nación'

Aquest any se'n compleixen cent del naixement de l'historiador Santiago Sobrequés, company inseparable de Jaume Vicens Vives. Sota el pseudònim de Jaime Sánchez Vidal, perquè ser director de l'Institut de Girona l'impedia d'escriure sobre temes polítics, va publicar un article extraordinari a la revista Presència, l'any 1967, per rebatre el concepte de nación española que defensava Julián Marías en un diari barceloní. Discutir aquesta qüestió en ple franquisme era molt arriscat, però Sobrequés ho va fer hàbilment amb les armes incontestables de l'historiador.

Marías repetia el tòpic eternament proclamat de la unidad nacional a partir del casament dels Reis Catòlics, i sostenia que Espanya era una nació des del segle XV. Sobrequés va replicar que, malgrat el seu matrimoni amb Ferran d'Aragó, “Isabel jamás fue reina, ni lo pretendió, de Aragón, Catalunya o Valencia”. I ho va demostrar amb fets: “Extraña nación la de los Reyes Católicos cuando ambos cónyugues disputan com aspereza a cual de las dos Coronas, Castilla o Aragón, deben ser incorporadas las Indias”. Segons els cronistes de l'època, les Índies només eren de la Corona de Castella i la reina només volia que hi accedissin els seus súbdits, i no els aragonesos, catalans i valencians, que ho eren del seu marit. L'argument de Sobrequés era demolidor: “La actitud de doña Isabel nos parecería el colmo de la insensatez, de haber tenido la más mínima conciencia de que existía una nación española. Pero para ella no existía más pueblo o nación o estado que Castilla, y era perfectamente normal –y era su sagrado deber de soberana– defender a su pueblo de la competencia de los demás, per muy súbditos de su marido que fueran”.

Amb aquests i altres arguments de la història, Santiago Sobrequés va fer miques el mite que ara torna a rebrollar. Caldrien molts historiadors aguts i valents com ell per ensorrar-lo de manera definitiva.