El successor

Ara que es comença a dir que Zapatero plegarà, la gent que ha de parlar-ne diu que està desfullant la margarida. És una mica trist això d'haver d'informar sense tenir res en concret per dir, fora que no se sap del cert qui succeirà Zapatero i tampoc quan es farà públic. Tot és fer una porra de noms, tot és aventurar dates, tot és estar atent a qualsevol moviment que hi hagi i a qualsevol cosa que el succeït digui. L'única seguretat és que ha d'anunciar-lo ell perquè, si no fos així, la successió semblaria un cop d'estat i el canvi obriria una crisi que el PSOE no es pot permetre. Sobretot, és clar, en temps d'eleccions. Però quan és que no hi ha eleccions? La gent important té successors, la gent com vostès o com jo tenim els mitjans de comunicació i la possibilitat de fer hipòtesis. Després, quan arriba el gran dia, si resulta que algú ho ha encertat, sembla que sigui alguna cosa. Què? Ben bé no sé sap, però alguna cosa. Entremig, hi ha aquells que se suposa que tenen informació: molts, la veritat, no saben res, però la gent generalment no dubtem que saben alguna cosa. Sobretot si tenen el títol de periodista, que es veu que això ajuda molt. I, més a prop de la notícia encara, hi ha els possibles successors. Potser tampoc no saben res, però molta gent pensa que tenen alguna informació encara que a la pràctica es concreti en un somriure, en un estossec o –això sí, això sí– en una telefonada. Hi haurà, finalment el dia que tots sabrem qui és el successor. I més tard, un cop fets els adobs pertinents, segons com vagin les eleccions, eclipsarà aquell home galtaplè i d'ulls clars. Llavors, començarà a descobrir que qui mana són el mercat, els americans i Europa.