Què cal fer a Líbia?
Davant la massacre d'un sanguinari, ridícul, dictador sàtrapa contra el seu propi poble, amb l'ajut de soldats mercenaris de l'Àfrica més violenta que formen la seva força de xoc, Europa es mou en un mar de dubtes. Als EUA, el debat ha quedat ràpidament clos. La premsa ha recordat els antecedents d'Iraq, Somàlia, encara el present d'Afganistan, sense oblidar dos aspectes més. Per una banda, la idea que el país ha estat, o està, en massa guerres: una actitud de pacifisme actiu recorre el món intel·lectual. I, per una altra, Obama, prudent, ha mirat primer Europa, “Wait and see”.
La Unió Europea no té una estratègia concreta. Per impotència s'ha rentat les mans i només apel·la al salvament de vides, repatriació dels ciutadans propis i una pressió internacional ineficaç i gens pràctica per aturar el bany de sang que comporta la massiva actuació militar de Gaddafi. En un món internacional en continu canvi no és fàcil consolidar una estructura nova a partir de vint-i-cinc estats i moltes més nacions que hi ha dins la vella Europa. La Unió Europea és un procés d'anys.
Fa poc, per fer front a la política anticatalana del món polític i cultural espanyol (PSOE i PP), s'ha hagut de recordar que les nacions i cultures són mil·lenàries i els teòrics vells estats europeus tenen pocs centenars d'anys. Europa, però, no pot moure's sempre en la impotència. Descartada la pressió italiana, antiga metròpoli colonial de Líbia, pel desgavell i desprestigi polític de Berlusconi i el seu govern, només ens queda mirar a França, Alemanya i Anglaterra. A excepció de la contundent actitud verbal del president Sarkozy, que tot sigui dit no ha explicat el com i quan de la pretesa intervenció militar, Alemanya i Anglaterra no s'han posicionat de manera clara i precisa. Lògic en tots els casos. Al darrere hi ha el petroli i el gas.
Espanya és un vaixell a la deriva, també en política internacional. Li fa por la democràcia –cas Kosovo– i que els pobles puguin prendre per si mateixos la iniciativa de decidir el seu futur. És el que han fet els audaços combatents libis enfrontant-se militarment a Gaddafi. Cal destacar l'actitud de la Lliga Àrab, que alerta del president libi tot acotant-li l'espai aeri. Gaddafi ha demostrat, un cop més, la seva veritable cara criminal. Sorprèn la covardia dels fins ahir defensors progressistes europeus i catalans que li feien la gara-gara. S'ha demostrat que podia enganyar suposats postmoderns multiculturals, però no els àrabs. I tampoc, tot s'ha de dir, els serveis secrets occidentals, que fa anys havien denunciat el suport logístic i factual de Gaddafi al terrorisme internacional més cruel.
El dret d'intervenció és un dels dilemes no resolts, sovint oblidat, per les Nacions Unides. A ningú se li escapa que podria canviar la història del món. No intervenir davant la violació dels drets humans, el bombardeig i la violència contra els ciutadans d'un país que reclamen llibertat és donar carta blanca a tots els dictadors dins els estats. En cas contrari, la intervenció significa acords internacionals mínims, que, ara com ara, el món encara no té.
Al segle XXI la humanitat no pot funcionar només amb criteris militars i de força bruta, conculcant la lliure expressió de la gent. Tenim un exemple en la nostra pròpia història: és irracional que el present de Catalunya sigui encara determinat per la guerra de Successió del segle XVIII, la imposició militar pel dret de conquesta a partir de 1714, o bé per una transició política tutelada per l'exèrcit.
Les Nacions Unides, la Unió Europea i tots els organismes internacionals no poden rentar-se les mans com Ponç Pilat, han de fer una profunda reflexió per recuperar l'esperit inicial de lluita per la pau i el respecte al drets humans pels quals van ser fundats. Al Mediterrani, just al sud d'Europa, hi ha milers de libis que per reclamar llibertat i justícia són morts i perseguits.
