La contra
“No fem sant Barnils”
Homenatge litúrgic i autocrític del Grup Barnils i una part de la professió periodística a Ramon Barnils en el desè aniversari de la seva mort
Diuen els que en saben que un fil secret uneix els Gaziel, Tísner o Xammar amb els Huertas Claveria, Montalbán o Puyal passant inevitablement pel Ramon Barnils. El periodisme català que ha fet història –que diria en Casasús– va viure ahir a Barcelona una nit d'homenatge de molta litúrgia però també d'autocrítica al periodista i professor de periodistes Ramon Barnils (Sabadell, 1940 – Reus, 2001). L'origen del Grup Barnils són unes trobades informals en bars i restaurants que es feien als anys 90 entre Barnils i els seus amics periodistes. Per tant, la millor manera de recordar-lo en el desè aniversari de la seva mort semblava organitzar un aquelarre el més similar possible: una trobada de periodistes, amb vi, tapes i gintònics entre mans, en un bar del Raval de Barcelona, xerrant sobre el periodisme d'avui dia i conspirant tot el que van poder, i més.
A l'Horiginal, bar de poetes i artistes, situat a la manera barniliana entre la CNT i el MACBA, van faltar pocs periodistes dels anomenats –perdonin l'expressió– “periodistes del rotllo”. Els que uneixen dos de les característiques bàsiques del periodisme barnilià: que sigui poc amable amb el poder, sense censura ni autocensura; i que tingui una visió catalanocèntrica del món. Un intent de definició de l'exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras ajuda a entendre en Barnils: “Català, llibertari, càustic, enèrgic, festiu, emotiu, indignat, burxador i polièdric”.
L'únic dubte irresoluble, per tant, seria saber si un Barnils així hauria anat a un acte com el d'ahir emulant el marxianà: “No seria mai soci d'un club que m'admetés com a soci”. D'esperit lliure, irreverent i provocatiu, ploma anarquista i accent independentista, seria capaç de cagar-se en l'homenatge. Per això, Assumpció Maresme, editora de Vilaweb, deia en to autocrític: “No fem ara un sant Barnils del periodisme. Deixem-nos d'històries i fem periodisme de combat”.
A l'Horiginal, però, va continuar la tertúlia fins a la matinada. Molts, però, dels que allà el recordàvem només havíem sentir a parlar d'ell d'oïdes. No se sap per quin carai de fil de la història hi érem, però la qüestió és que hi érem. No el coneixíem. I malgrat tot el coneixem. El fil no es trenca, ni es trencarà.
