La Campana toca per Àfrica
Una de les novetats literàries més interessants del moment en l'apartat de no ficció és Blanc bo busca negre pobre, de l'antropòleg Gustau Nerín, editat per La Campana. Ara mateix ja n'havia parlat molta gent i la meva modesta opinió (més o menys autoritzada perquè ja he tocat el tema en una novel·la, Àrea de Servei, del 2007) no podria afegir gaire a l'acord general (amb matisos) amb la tesi de Nerín. És a dir, la sobrevaloració de la intervenció occidental a l'Àfrica i la sospita que, tot sovint, són més aviat els europeus qui necessiten anar-hi per calmar la consciència que no pas els africans (a la vista dels resultats) per sentir-se ajudats.
Gustau Nerín burxa a fons en la contradicció occidental. Sobretot, en el fet que l'eurocentrisme blanc impossible d'evitar pels cooperants fa que la comprensió del fenomen local africà sigui limitada o inexistent i, per tant, l'èxit aconseguit sigui puntual i no pas continuat. El llibre de Nerín és imprescindible. I només podríem afegir-hi, vist que ell hi passa per damunt, que, en el fons, malgrat les distàncies ideològiques i l'evident acció interessada, sovint aconsegueixen millors resultats els missioners, que no pas l'exèrcit de cooperants. I la raó és tan senzilla com clara: un missioner se'n va a l'Àfrica a quedar-s'hi. I així ho interpreten els africans que l'envolten.
Voldria remarcar, d'altra banda, que el llibre de Gustau Nerín no és cap novetat. Ell mateix ja va publicar el 2006 Un guàrdia civil a la selva, on explica una de les històries negres de la presència colonial espanyola a Guinea Equatorial. I en la mateixa línia, hi trobaríem Pallassos i Monstres, d'Albert Sánchez Piñol. I Sóc fill dels Evuzok, de Lluís Mallart. I fins i tot la simpàtica trilogia d'Alexander McCall, en ficció, protagonitzada per la primera investigadora privada negra i situada a Botswana. Què tenen en comú tots aquests llibres? El compromís amb l'Àfrica des de diversos punts de vista. I qui es fa càrrec d'aquest compromís? L'Editorial La Campana, que n'accepta el risc i aconsegueix col·locar-lo a l'abast de tots els catalans.
Cal estar orgullosos d'editorials com aquesta, petites, independents, però amb ganes de vendre i amb les idees clares. La Campana, amb el seu interès literari regular i ferm per Àfrica, demostra que allò tan toquejat i rellepat de la “línia editorial” no és una simple expressió. I tot plegats ens n'hem de felicitar.
