On ens porta CiU?

L'abstenció del PSC va facilitar la investidura del president Mas, acompanyada d'uns primers acords parlamentaris CiU-PSC. Es tractava d'un acte de bona voluntat del PSC envers CiU, d'una manifestació de disponibilitat per a la col·laboració entre govern i oposició, en el grau en què es fa imprescindible en moments difícils com els actuals (crisi econòmica i crisi del pacte de les Espanyes).

La resposta de CiU no es faria esperar i seria brutal. Sobtadament, emprenia una duríssima política de retallades econòmiques a tort i a dret, sense cap diàleg ni acord previs, sense l'anunci de cap criteri ni de cap prioritat, de cap modulació programàtica. Cosa que duia inevitablement a pensar que o bé el govern no sabia el que es feia o bé –cosa molt més probable– ho sabia i preferia deixar-ho en la penombra, potser per evitar el desgast que li comportaria fer-ho saber. Tot semblava indicar que CiU s'havia llançat, de manera subreptícia, a una política de fets consumats al servei del més pur doctrinarisme conservador. Quin sentit prenien si no una sèrie de fets: el nomenament de l'excap de la patronal sanitària com a conseller de Sanitat; les duríssimes retallades sanitàries i educatives, fins a revertir alguns dels avenços assolits pel govern anterior; la interrupció i la greu reculada en el procés d'igualació amb Europa dels recursos destinats a la cultura i a la llengua (meres banderes de conveniència?)... Tot això acompanyat de l'alegre anunci, per a abans de maig, de la suspensió de l'impost de successions.

Una concatenació de fets que, certament, ensenyava el llautó. Per això, calia ressuscitar l'eficaç anatema contra l'oposició, fer del PSC el boc expiatori de tots els mals. I va començar la murga: “El culpable de les retallades és el govern tripartit, que va ser una disbauxa”, “La caixa està buida”, “No es podran pagar els sous dels funcionaris a finals de mes”... I va continuar amb la farsa dels números. El PSC hi va respondre, de manera puntual i documentada, de la mà d'Antoni Castells: desmentia argúcies comptables, feia notar errors i fixava els comptes precisos. També reiterava el suport del PSC al govern de CiU en l'exigència dels compromisos econòmics de l'Estat, tant dels estatutaris com dels adquirits pel govern de Zapatero. El conseller Mas-Colell, per a qui volia notar-ho, s'erigia en honorable excepció, afirmant que “les finances de la Generalitat no es poden estar discutint a la plaça pública” i que això de “la caixa buida” no tenia cap mena de sentit.

L'ofensiva contra el PSC, d'altra banda, era congruent amb la decisió del govern de CiU de no negociar amb el govern de l'Estat fins l'endemà de les eleccions legislatives del 2012, quan hi haurà el PP al govern de Madrid (si ens hem de creure les enquestes). Un amic convergent em deia: “És que la solució de la relació entre Catalunya i Espanya cal pactar-la amb el PP perquè funcioni, de la mateixa manera que els ajustaments econòmics i socials cal pactar-los amb el PSOE”. En teoria, està ben vist, però algú ho creu possible amb el PP actual? Jo continuo en el discurs del president Montilla, el mateix a casa que cap a Espanya: o s'assumeix un model federal plurinacional de l'Estat o s'està alimentant la deriva independentista, socialment incerta i arriscada. No m'imagino un diàleg en aquests termes entre CiU i el PP, més aviat m'imagino la clàssica negociació circumstancial sense projecte, en el pantà de les respectives conveniències i de les mediacions pròpies dels agents pro-business. Que trist si tot plegat acaba en això. Tanta efervescència independentista, tant de referèndum... Tant venedor de safrà!