Esplendor

Parlaré, perquè no vull mirar els ametllers florits mentre un tros de món es dedica a matar-se. Com si matar fos una escola per aprendre a morir. Volen matar una idea amb bales; una idea només es mata amb altra idea millor. Darrere la mort de cada persona que veig per la televisió –morts, sense censura televisiva, a la de Qatar – hi ha uns pares, uns germans, uns amics que moren i ressusciten amb l'objectiu de la revenja. Golda Meir va dir en una roda de premsa a Egipte que perdonava els encarregats del terror que matessin els seus fills; però que mai no podria perdonar-los que l'obliguessin a matar els dels altres.

Matar de la manera indiscriminada que es fa arreu, solament crea més enemics i la cadena continua. Desconec si són patriotes els que moren pel seu país, però no conec cap patriota que mati pel seu país. Qui estima un país, el defensa amb intel·ligència, no pas matant. No tenen més remei? Ben poc m'ho crec! Les armes porten la destrucció de la vida, quina paradoxa que els governs hi dediquin tant de temps i diners! Ells que són escollits per preservar i millorar la vida. Quina ingenuïtat la meva! Aconseguir la victòria? Qui? Els rebels, els governs o els asseguts en despatxos arreu? Volen la glòria, però no n'hi ha cap, d'esplendor, a guanyar per morts una batalla. Ploro com els ametllers, però les paraules són seques.