Embuts perduts

Han reportat les cròniques que, avui fa una setmana, a la Facultat de Dret de la UB, va celebrar-s'hi una conferència de títol percutant: Independència o rendició, extret, tot s'ha de dir, d'un editorial, de finals de gener, del Centre d'Estudis presidit per qui va pronunciar-la, el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley.

Remarcable de tota ella no fóra tant (tot i que també) el fet simplement de situar l'opció independentista en l'horitzó d'expectatives plausibles. Com tampoc no ho fóra tant (per bé que prou) la renovada advertència tàcita contra el component mil·lenarista inherent a certes manifestacions de l'independentisme més enragé i engagé.

No. El més digne de ser subratllat de la tal conferència foren un què implícit i un com explícit. El primer és la pèrdua de confiança en el diàleg entre cultures o, més cruament, entre Espanya i Catalunya. Cal acabar amb els miratges esperançats per part d'aquesta, com prou que s'han acabat ja les concessions paternalistes per part d'aquella. De la perspectiva històrica estant, els intents d'entesa si més no intel·lectual entre ambdues nacions (Madrid-Barcelona: 1927-1930, Segòvia: 1952-1953, Can Bordoi: 1971, Sitges: 1981, El Escorial: 1991, etcètera), per més que sobreeixits de bona voluntat, es palesen avui com fantasmades inoperants.

El com explícit a destacar és la pèrdua de contenció verbal i, doncs, l'ús per part de l'il·lustre conferenciant d'una expressió possiblement poc acadèmica, però d'una contundència demolidorament significativa: “Volen fotre'ns”.

Si per veure escrit en poesia culta el verb malaurat va caldre esperar fins a Les decapitacions de Pere Quart (1934), no és fins arribar on ara som que l'hem sentit per primer cop en boca pública d'un polític de primer ordre.

Tot i blasmar-lo, Joan Maragall reconeixia (el 19.IX.1908) que el tal verb serveix a “expressar tota mena d'energia”. Doncs sí. Per tant: i si fèiem per fotre'ls nosaltres a ells?