Intervenció

Dimarts passat, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va explicar que si els aliats intervenien a Líbia era perquè el dictador Gaddafi estava assassinant el seu propi poble. Jo sóc dels que creuen que qualsevol conflicte és perjudicial per a l'espècie humana, i que si hem evolucionat ha estat gràcies a un intel·ligent equilibri entre competència i col·laboració. Però en aquest cas, la intervenció militar dels aliats em sembla sinó justa sí el mal menor.

Molts libis, cansats de la dictadura del coronel Gaddafi, es van plantar i van demanar llibertat. Quina cosa, oi? El dictador no va reaccionar com els presidents dels veïns Tunis i Egipte, sinó que va llançar els seus gossos de presa contra la seva pròpia gent. Una reacció típica dels que es creuen propietaris del país perquè, al seu entendre, un dia el van salvar de no se sap quins perills.

Bé, el cas és que els aliats, després de fer com sempre un paper d'estrassa durant uns dies, es van decidir a intervenir. Els grups contraris a la guerra, que mentre Gaddafi matava la seva gent semblaven desorientats, van trobar ràpidament el nord. Suposo que hi té alguna cosa a veure el fet que els Estats Units també es van implicar en la història.

No a la guerra. Em sap greu, però encara que diguin que també s'oposen a les tiranies, la seva actitud em recorda molt el famós comitè de no-intervenció de la Guerra Civil.

I ara, s'imaginen si, el 1936, França i el Regne Unit haguessin actuat a Espanya com ho fan a Líbia? No cal perdre's de vista per saber que Catalunya seria, ara, ben diferent.