Paraula, guix i pissarra

Als anys vuitanta del segle passat, l'esquerra arriba al poder a Espanya i reforma el sistema educatiu. Armada d'ideologia progressista i pedagogia constructivista i comprensivista, la llei orgànica d'ordenació general del sistema educatiu (LOGSE) va legalitzar una filosofia educativa que promovia l'igualitarisme, reglamentava la promoció automàtica de curs, reduïa els continguts, fomentava l'educació en valors, relativitzava l'esforç i relaxava la disciplina. El resultat és prou conegut: fracàs escolar. I que ningú no doni la culpa al professorat, ni a la societat, ni a la televisió, ni a la manca d'ordinadors dins l'aula, ni a la falta de recursos econòmics. En tota aquesta dissortada història hi ha una responsable: la filosofia LOGSE ja esmentada. ¿Quina cosa es pot esperar d'una pedagogia que subestima la memòria i el contingut, permet que l'estudiant passi de curs amb matèries suspeses, impedeix que els alumnes amb actituds i aptituds –obligats a compartir l'aula amb qui n'està mancat– adquireixin més coneixements i redueix a la mínima expressió l'autoritat del professor? I que ningú no vingui amb l'excusa de mal pagador que assenyala que el fracàs no cal atribuir-lo a la LOGSE, sinó a la seva mala aplicació.

Si l'arrel de la mediocritat educativa existent a casa nostra es troba en la filosofia LOGSE encara vigent, resulta d'allò més obvi que cal rectificar el camí seguit fins ara per intentar de recuperar el temps perdut i aconseguir que els nostres joves superin l'analfabetisme funcional al qual el bonisme i la pedagogia soi-disant progressista els ha condemnat. De la LOGSE a l'anti-LOGSE, doncs. De la LOGSE al sentit comú. És a dir: continguts, disciplina, ordre, autoritat, esforç, treball, exigència, competitivitat, recerca de l'excel·lència, repetició de curs si convé i alternatives professionals per a aquells que no vulguin estudiar. Es tracta, en definitiva, d'una aposta per la qualitat i d'una igualtat d'oportunitats que fuig d'un igualitarisme que, paradoxalment, condueix a la desigualtat i al fracàs escolar. Només així l'escola podrà acomplir els seus objectius.

De segur que algú, en sentir això de la disciplina, l'ordre i la competitivitat, dirà que sóc un nostàlgic i un neoliberal. No hi tinc cap problema. Nostàlgic com sóc, reclamo disciplina per aconseguir que el professor pugui desenvolupar serenament el seu treball dins l'aula. Nostàlgic com sóc, reclamo ordre per aconseguir que l'alumne adquireixi els coneixements que li transmet el professor. Nostàlgic com sóc, goso reclamar fins i tot la paraula, el guix i la pissarra davant els ordinadors. ¿Algú creu que qui no sap llegir ni escriure –qui no entén allò que llegeix i qui no s'expressa correctament– aprendrà a fer-ho en tenir un ordinador al davant? ¿Que potser l'ordinador no corre el risc de convertir-se en un joc o un estri que menysvalora l'esforç que necessita qualsevol procés d'aprenentatge? ¿Com superar la dependència d'un ordinador –una mena de pròtesi– que no sempre i en qualsevol moment tindrem a la nostra disposició? ¿Cal l'habilitat de saber escriure a mà? Imagino que no deu ser una casualitat que al Japó –una de les pàtries de la informàtica– els ordinadors no entrin dins l'aula com a eina de treball. Resta encara una crítica pendent de les dues formulades abans: qui defensa la competitivitat dins l'aula és –diuen– un neoliberal. Deixant a banda que el neoliberalisme no és pecat, hem d'entendre que en una societat competitiva com la nostra l'escola no pot promoure el valor oposat. ¿Que potser volem uns alumnes no competitius que difícilment trobaran el seu lloc en la societat? Em sembla molt bé que es parli de formació integral i de valors (per cert, quins valors?), però l'escola ha de formar joves competents –en ciències i lletres– que siguin capaços d'inserir-se amb èxit –sí, amb èxit– en el món en què els ha tocat de viure. Així de clar.