No saben on van ni on són

La cantant María Dolores Pradera, en acabar el seu recital a l'Auditori de Girona, va dir al públic que l'aplaudia: “Estoy encantada de haver actuado en Lérida”. Quasi el mateix dia, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya suspenia el reglament d'ús del català de la Diputació gironina amb una increïble disposició que barrejava barroerament els noms de Girona i de Lleida.

Aquesta estranya confusió toponímica delata un cop més la boira que embolcalla les ciutats mitjanes de Catalunya enfront de l'esplendor solar de Barcelona; la invisibilitat a què es troben sotmeses a causa de l'absorció centralitzadora del cap i casal. Per a molt mitjans de comunicació, allò que no passa a Barcelona no passa enlloc, i, per a molts visitants ocasionals del país, Catalunya s'identifica amb la gran capital. Fa noranta anys que Gaziel ja volia corregir aquesta devastadora macrocefàlia: en una conferència pronunciada a Girona, reclamava una reestructuració del territori i una nova política que fes valer les que anomenava “viles espirituals” i impulsés el seu potencial creatiu. Deia, llavors, que el cos de Catalunya tenia “una testa excessiva”. Però, amb els anys, la testa no ha fet res més que créixer en dimensions, recursos, competències i prepotències. Per això, la Pradera i el TSJC, tan bon punt surten de Barcelona, perden la noció d'on els porten i acaben per no saber on són: Girona, Tarragona, Reus, Sabadell, Terrassa? Tant li fa, fotem-hi Lleida! Aquesta és una història que conec bé des dels anys d'estudiant a l'Escola de Periodisme de Barcelona. Érem dos els gironins que hi fèiem els cursos amb dispensa d'escolaritat. Quan anàvem a classe, només de tant en tant, el delegat de curs s'afanyava a dir-ho al professor: “Hoy han venido los de Lérida.”

Pitjor va ser el cas del general Franco, que, en una visita oficial a Lleida, va començar així el seu discurs: “¡Gerundenses y españoles todos!”.