A punt per rebre

Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, amb la fe i la imprudència del convers, diu que Zapatero “tendrá su 11-M”. Que la frase següent sigui “Dios no lo quiera” no converteix un verb en futur en cap forma subjuntiva (no diu “Déu no vulgui que tingui…”, diu “tindrà…”). Si això no és apologia del terrorisme, ja podem llençar el codi penal. L'11-M són 191 morts i 1.857 ferits, i no hi ha metàfora ni divagació mística que valgui. Tant que s'esforçava el govern a explicar que una guerra “no és exactament una guerra” sinó una intervenció militar per protegir civils, i ara apareix un aprenent de profeta a embolicar la troca. És el que té no dir les coses pel seu nom. Hi ha qui es pensa que una constitució pot cancel·lar la història i que el BOE està per sobre del diccionari, però la realitat és tossuda i sovint us explota a la cara. Quan hom va a la guerra, ha d'estar orgullós de fer-ho; si no, malament rai. Ha de definir clarament l'objectiu i l'enemic –qui són aquests rebels libis a protegir? què tenen que no tinguessin rwandesos o sudanesos?–. Ha d'estar decidit a acabar-la i a no deixar les coses a mitges, com va passar a Iraq el 1991. I ha d'anar-hi per raó dels propis interessos, fent un cas molt relatiu del que es voti a l'ONU –on la Líbia de Gaddafi formava part del consell de drets humans fins que fa quatre dies s'han afanyat a expulsar-la–. Però aquest és un govern que no està disposat a fer res d'això, i que sembla intel·lectualment incapaç d'entendre en què s'embolica ni com funciona el món. Llavors no és estrany que qualsevol, i no des de deserts remots ni muntanyes llunyanes, se'n rifi i ens amenaci a tots amb garrotades. Però si allò no és una guerra, això no és una amenaça, és clar.