Dogmatisme

Arran de la recent tragèdia del Japó la majoria de mitjans de comunicació han preguntat a personatges amb relleu social –des d'un catedràtic de física de la matèria condensada fins a un psicoperruquer– quina opinió tenien sobre el futur de l'energia nuclear. És evident que després del desastre de Fukushima la ciutadania del planeta està encara més legitimada que mai per replantejar-se, sense limitacions de cap mena, totes les qüestions al voltant de l'energia nuclear. En aquest sentit sobta observar que alguns dels científics consultats expressen un dogmatisme considerable: no perquè es declarin favorables a la intensificació de l'energia nuclear (qüestió perfectament discutible), sinó perquè no mostren cap cura a l'hora de distingir entre la seva particular visió científica dels fets i l'aplicació social d'uns recursos científics. Imposar de manera absolutista l'energia nuclear i titllar de menors d'edat les persones crítiques amb aquesta mesura, no és un exercici de diàleg sinó d'intransigència.

Hi ha fenòmens com l'energia nuclear que, pels seus atributs multidimensionals, no es poden despatxar només amb una pretesa raó científica. I mal els pesi als Alejo Vidal Quadras de torn –capaços d'apuntar-se a un bombardeig nuclear i, a més, d'allistar-s'hi amb una eufòria sospitosa–, el debat sobre l'energia nuclear no és matèria exclusiva d'una ciència concebuda amb principis patrimonialistes. És, al contrari, un debat que té la virtut de revelar la necessitat d'una discussió polièdrica i col·lectiva, una discussió que ha d'equilibrar raons econòmiques, de salut, d'estabilitat, informació científica i revisió dels cada cop més obsolets conceptes de creixement il·limitat i sobirania nacional, conceptes ara literalment destruïts pels gasos radioactius.