Perdó

Cada vegada hi ha més gent que demana públicament perdó. Però que demanin perdó no vol dir necessàriament que no tornarien a fer el que van fer: vol dir només que demanen perdó. Surten a la tele, parlen dels seus familiars, dels seus amics, dels seus companys de treball... S'emocionen, ploren... Demanen perdó. “De tot cor”, diuen. “De tot cor”. S'acaba el programa. Si és tard, els teleespectadors se'n van a dormir. Abans no agafen el son, alguns pensen en la persona que ha demanat perdó. S'emocionen també una mica. Si encara no els ve el son, pensen en altres coses, “en lo seu”, com diuen. S'adormen. “Em vas veure a la tele dimarts? Vaig sortir a tots els canals, a prime time”, diu durant uns dies la persona que es vol fer perdonar. A vegades, no cal ni que ho digui. Molts dels coneguts se li avancen. “Et vaig veure a la tele. Vas quedar molt bé”. De tant en tant hi ha la gent que l'atura al carrer o allà on sigui. Li diuen que el van veure, que es van emocionar en sentir-lo. Ningú no s'hi acosta per increpar-lo, per recriminar-li el que va fer, per dir-li que no hi torni. Per què? Ja se sobreentén que no ho tornarà a fer. No ha demanat perdó públicament? No ha plorat? No ens ha arribat al cor a tots plegats? Allò que aquell home va fer tan mal fet queda lluny, molt lluny: no existeix o, si existeix, queda amagat sota la capa de cotó fluix del seu acte de penediment públic. Seria de molt mal gust recriminar-li res, advertir-lo. Ja es pressuposa que ha après la lliçó. No cal ni que ens ho asseguri. És com això de les centrals nuclears. Ja s'entén. No cal que ens diguin res. D'aquí a uns mesos tot haurà passat. Però les centrals nuclears, no. No cal ni que ens ho assegurin.