opinió
Participació prescindible?
El 2004 la Generalitat de Catalunya va posar en funcionament la direcció general de Participació Ciutadana, una experiència pionera en l'àmbit espanyol i europeu. Ara, amb el nou govern, aquesta direcció s'ha reconvertit en Oficina de Participació Ciutadana i depèn de la Conselleria de Governació. No em preocupa el canvi de direcció a oficina, però estic inquiet pel silenci sobre quins seran els seus objectius, prioritats i línies d'actuació. ¿Tindrem una política de foment de la participació i la innovació democràtica? ¿Com serà?
Els ajuntaments catalans fa 20 anys que treballen per afavorir la implicació dels ciutadans, mentre que la Generalitat va entrar en aquest terreny fa 8 anys. Durant aquest període s'han acumulat errors i encerts, experiències i aprenentatges. Els ajuntaments han treballat impulsant processos de debat i espais formals de participació, mentre que des de la Generalitat se'ls ha donat suport i s'ha intentat aplicar les experiències al nivell de les polítiques autonòmiques. Alguns pensen que es tracta d'una política menor, fins i tot folklòrica, i que, per tant, en temps de crisi cal retallar-la o, millor, suprimir-la. Jo sóc dels que creuen –potser ingènuament– que la democràcia és el nostre bé més preuat i que, per tant, cal cuidar-la. La democràcia, envoltada del descrèdit de la política, viu moments difícils i, conseqüentment, és imprescindible renovar-la i reforçar-la.
Desplegar una política de participació significa treballar per la democràcia. S'entén, doncs, que em preocupi el futur de la política de participació ciutadana en el nostre govern. Em preocupa que s'aprofiti la crisi per desdibuixar-la, que no es reconegui que, avui, més que mai, necessitem una democràcia forta que ens ajudi a fer front col·lectivament als reptes que tenim. No criticaré una política que encara no s'ha definit, però davant del silenci actual vull recordar dues raons bàsiques –i pragmàtiques– per justificar l'existència d'una política de participació.
En primer lloc, la participació ciutadana millora la qualitat de la política i de les decisions que aquesta pren. Les millors decisions –com ens indica el sentit comú– són aquelles que s'adopten observant la realitat des de diferents perspectives, escoltant opinions diverses i discutint sobre els pros i els contres que comporten. Això és participació ciutadana, un procés que ens permet discutir sobre les decisions que hem de prendre i que ens afectaran a tots. Aquesta obvietat ja la recollien els clàssics: “Per a nosaltres –deia Pèricles– la discussió no és una pedra en el camí cap a l'acció, sinó el pas previ per prendre decisions sàvies”. I avui, en temps de crisi i complexitat, necessitem decisions sàvies tant o més que l'aire que respirem.
Posem com a exemple la ja anunciada redefinició del Pla d'Infraestructures de Catalunya. En temps de crisi caldrà, és obvi, escollir i prioritzar. Una decisió difícil, ja que a tots ens agradaria que tot fos possible. A més, les decisions en infraestructures són complexes perquè han de combinar la necessitat d'afavorir el desenvolupament del país sense comprometre la seva sostenibilitat, o perquè han de facilitar-nos la mobilitat respectant la personalitat dels diferents territoris. Una nova dificultat per prendre decisions. El Pla d'Infraestructures ha de ser tècnicament impecable, però també ha d'expressar la saviesa que només emergeix de l'intercanvi i del debat. Un pla pot ser elaborat amb gran eficiència des d'un despatx, però només assolirà la intel·ligència que li és també exigible si s'elabora amb les portes obertes, escoltant i discutint. Això mateix, per posar un nou exemple, és el que pensa la Unió Europea quan, a través de la Directiva Marc de l'Aigua, obliga no només a aprovar els plans de gestió de les conques hídriques sinó, a més, a fer-ho amb participació.
Genera complicitats
En segon lloc, la participació no només ajuda a prendre millors decisions sinó que també en facilita la implementació. Aquest és un argument que sovint no s'entén, ja que es considera que el debat i la participació són una mena de pèrdua de temps i diners. Contràriament, la participació genera complicitats, comprensions mútues i confiances que són de gran utilitat a l'hora de desplegar les polítiques. No hi ha res més difícil que intentar executar una iniciativa quan tothom hi està en contra. La participació no genera consens entorn de les polítiques –la qual cosa probablement és impossible–, però sí uns nivells d'acceptació sense els quals les resistències perjudiquen enormement tant l'eficiència com l'eficàcia.
En tenim un exemple molt il·lustratiu en l'elaboració del Pla d'Equipaments Penitenciaris de Catalunya. Després de més d'una dècada d'estratègies discretes, silencioses i sense capacitat per decidir la ubicació d'una presó, l'any 2006 es van poder escollir cinc noves localitzacions. I es va fer després de perdre alguns mesos discutint i escoltant les diferents parts implicades, fins i tot les plataformes antipresó. No tothom en va quedar plenament satisfet, només faltaria, però el diàleg va permetre generar suficients confiances i compromisos per tirar endavant una política tradicionalment polèmica i conflictiva; amb més eficiència i més eficàcia.
Estem en temps de comprensibles retallades i replantejaments, però invito a reflexionar sobre la necessitat de mantenir una política que pretén innovar i reforçar la democràcia. I quan parlem de democràcia ens estem referint a allò que ens permet conviure pacíficament en la diferència. Ni més ni menys. Una política, a més, que ens ha d'ajudar a prendre decisions més intel·ligents i a implementar-les amb més eficiència i eficàcia. Una política, en definitiva, imprescindible en temps de crisi.
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 26-03-2011, Pàgina 24
- El Punt. Barcelona 26-03-2011, Pàgina 24
- El Punt. Camp de Tarragona 26-03-2011, Pàgina 24
- El Punt. Comarques Gironines 26-03-2011, Pàgina 22
- El Punt. Penedès 26-03-2011, Pàgina 24
- El Punt. Maresme 26-03-2011, Pàgina 24
- El Punt. Vallès Occidental 26-03-2011, Pàgina 24