Un poeta

He hagut de parlar amb un poeta que fa més de quaranta anys que publica, un escriptor d'una qualitat literària i una altura moral indiscutibles, algú que podria no agafar el telèfon quan li truquen des d'un diari una tarda que deu estar treballant o descansant, o fent el que bonament li vingui de gust, en lloc de respondre a les preguntes impertinents d'algú que s'interessa de sobte per un llibre seu ja descatalogat i que no para de disculpar-se per haver-lo interromput en els seus menesters. “No s'amoïni, digui, digui”, insisteix unes quantes vegades, adonant-se que allargo massa les expressions de contrició per haver-lo destorbat, només perquè li suposo el mateix odi al telèfon que jo profundament sento. És un home encantador, d'un tracte molt cordial, que des del principi de la conversa té la gentilesa de retornar l'altre a la seva justa insignificança. M'explico: és la primera vegada que hi parlo, en efecte, però no pas la primera que l'escolto, si es pot qualificar així el fet d'haver llegit els seus llibres, els poemes, els assajos, els dietaris, les meditades traduccions d'alguns autors imprescindibles de la cultura alemanya. Però ell no ho sap pas, que en certa manera ja el conec, ni pel meu to avergonyit i indecís s'ho imagina, així que se m'adreça, sense cap indici de petulància o sarcasme, amb el tacte i la paciència que dedicaria a una alumna ressagada a qui fes el favor de recordar una lliçó impartida de fa dies. Agraeixo aquesta regressió que m'ofereix a un estat quasi adolescent d'ignorància amb una sensació d'alliberament que al mateix temps m'inquieta i em conforta. M'avergonyeix ser de sobte tan poca cosa, una interlocutora tan indigna a l'altra banda de la línia, però simultàniament desitjo aprofitar-me'n i preguntar-li coses tremendament banals o ja molt divulgades, coses per les quals ningú ja no s'interessa perquè són tan antigues com el llibre pel qual li demano. És agradable una relació així amb un escriptor de categoria just a les portes de Sant Jordi, quan als redactors dels diaris ens comencen a tremolar les cames de pànic i fatiga anticipades. Obre una via a l'esperança que, passats molts anys, algun dels autors d'avui respongui encara d'algun dels seus llibres amb la mateixa honestedat i elegància.