El Conseller i el Poeta

Quan el Poeta va penjar el telèfon, es fregà els ulls amb incredulitat. El Conseller li proposava un encàrrec: escriure la lletra d'un nou himne per a Catalunya. Els arguments eren clars: el govern proposava la independència i s'havien d'endreçar certes coses. El país no podia fer servir imatges nostrades, sí, però caduques, com “un cop de falç”; ningú ja no sap què era una falç, ni per què servia; a més, això del “cop” era violent i calia evitar-ho. Tampoc ningú podia afirmar que els segadors en qüestió estiguessin sindicats, important, afegí el Conseller. El Poeta li va contestar que hi pensaria. Van citar-se per a la setmana entrant.

Li venir al cap l'Oda a la Pàtria de Carles Aribau, amb aquell començament melangiós: “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, / oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia...” Rebutjà el sentit ploraner d'aquell vers que li proposava la diferència cabdal amb l'altiplà: “Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel / que em tornes les virtuts de ma innocenta edat”. La llengua no hauria de ser matèria de controvèrsia, ans el contrari, deduí.

Viatjà en el temps fins trobar el més recent Ovidi Montllor en La cançó del cansat: “Em va tocar tocant Mediterrani. / Per barret Pirineus, i una llesqueta. / Per sabata Oriola d'estranquis. / I per cor duc a Alcoi, la terreta”. Els Països Catalans podien ser un bon començament. Però l'amor cap a la terra, present en tota la poesia patriòtica, no tenia raó de ser comparat amb la realitat, on més del cinquanta per cent dels catalans no eren autòctons; poca cosa podien dir o sentir de la terra que els acollí. Continuà rumiant el Poeta i li va venir al cap un altre contemporani: Andrés Estellés, qui escriví: “Assumiràs la veu d'un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble...” La diferència entre la parla i la veu li semblava una bona idea. La parla discriminava; la veu, unia; però no, no n'hi havia prou, definitivament. Aleshores se li va aparèixer com una visió engrescadora la Cançó futura de Salvat-Papasseit: “Guerra la guerra, fem-nos soldats: / serà la terra pels catalans. / Gent de Castella, deixeu-nos pas!” Aquest discurs d'oposats li semblava adient. Tot i que no hi creia, en la guerra. Se li va ocórrer el lema: “Si guanya Catalunya, guanya Espanya”; però recordà que ja s'havia fet servir, igual o variat, en moltes altres ocasions. Altre cop la història li passà per davant: en aquest cas en les paraules de Ventura Gassol: “Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d'estrella / sota de cada estrella un català...” S'equivocava, aquest no era el camí. No podia haver-hi un himne, ni una bandera, perquè tampoc no hi havia, ni hi podia haver, un exèrcit. La independència s'havia de plantejar i guanyar en un altre àmbit. Recordà que Pere Quart havia escrit Projecte d'himne nacional; no el tenia gens present, però. El buscà i, un cop llegit, no va trobar elements nous que no fossin la bandera com a símbol d'unitat o senyal de llibertat. El va tornar a llegir decebut, perquè no trobava res en el passat que pogués mostrar-li un nou camí. Malgrat que en tornar a llegir els darrers dos versos, va entreveure una possibilitat: “Dóna seny a les gentades, / sang al cor i força al braç!”. Va començar a escriure una proposta innovadora que seria el substitut perfecte del nou himne nacional. El dia acordat el Conseller trucà la porta i el Poeta va oferir-li una tassa d'herbes per entretenir-lo i preparar-lo per a la seva idea. El Poeta va fer una precisa exposició sobre la minsa necessitat d'un nou himne i d'honrar una bandera que havia de servir per decorar i prou. En canvi va proposar un producte i un pla per dominar el mercat digital de la creativitat i de l'enginy i així, amb seny, vida al cor i força amb el ratolí, convertir Catalunya en la potència més poderosa d'internet. El Conseller s'acabà la tassa d'herbes i va contestar-li que estudiaria atentament la proposta. El Poeta dormí tranquil aquella nit.