El xandall

En el grapat d'anys que vaig pertànyer a l'AMPA de l'escola pública del meu barri, el debat reapareixia a l'inici de cada curs. Sempre eren mares que s'incorporaven de nou i sempre era la mateixa demanda: “Per què no comprem uns xandalls de conjunt per als nens?, així quan facin una sortida tots aniran iguals...”, i mai no acabaven la proposta perquè saltava la guàrdia pretoriana de la junta, integrada també per mares, que els deia que si anàvem a una escola pública era per una sèrie de raons entre la coherència ideològica i la convicció, però també perquè no volíem veure uniformats els nostres fills com si anessin a la privada concertada. La proposta de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, per reobrir el debat sobre l'uniforme escolar té els seus pros i contres, i en la informació que publicava ahir aquest diari quedaven ben recollits. Des de Joan Canimas, que defensa la importància de la llibertat d'expressió i conceptes tan savis com ara que “el conflicte és aprenentatge”, fins a la posició de la consellera argumentant que la vestimenta és igualitària i que es va inventar per eliminar diferències. Han passat anys des que en el butlletí de notes tenia més importància la conducta, la disciplina i la urbanitat, que no les matemàtiques o la llengua. Però, amb la laxitud de costums, els professors han perdut autoritat davant dels alumnes i l'uniforme, ni que sigui una bata, difícilment els hi farà recuperar. En el mateix debat, pel que fa als alumnes adolescents, hi ha preocupació pels eslògans que s'exhibeixen en el vestit i no tant, diuen, per la carn que s'ensenya. Essent contrari a prohibir res més que l'imprescindible (per exemple, els xandalls amb la bandera espanyola!), que continuï l'aprenentatge i que la igualtat educativa i els mitjans arribin a totes les escoles, privades i públiques.