Centres superiors artístics
Amb la implantació del primer curs dels ensenyaments de grau, els centres superiors artístics, tal com preveu la norma, s'erigeixen en subjectes de ple dret de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). Assoleixen, així, un rang igual al de les facultats universitàries, tot preservant –com no hauria estat possible dins de la universitat– les condicions específiques que els resulten vitals. Amb això, aquests centres han adquirit la capacitat, no tan sols d'impartir el grau, sinó també de desenvolupar per si mateixos el postgrau, així com un doctorat propi (en conveni amb la universitat), de manera que s'hi inclogui no tan sols l'habitual recerca humanística sobre les arts, sinó també la infreqüent i imprescindible recerca sobre la pràctica artística. Amb aquesta homologació del coneixement artístic, al costat dels coneixements humanístic, científic i tècnic, s'ha completat, per fi, el llarg i tortuós camí que ve de quan “la faràndula” era enterrada fora de sagrat.
En aquest nou marc estatal, s'iniciava la corresponent ordenació catalana, amb les previsions de la llei d'educació de Catalunya (LEC) i amb l'elaboració dels nous plans d'estudis dins dels paràmetres de l'EEES. L'edifici, però, està encara en construcció. La visita de la consellera Irene Rigau a l'estand dels centres superiors artístics del Saló de l'Ensenyament ha estat un primer contacte prou amable, significatiu segurament d'una bona disposició que tindria assegurada la correspondència dels centres. Es tracta de parlar-ne i de posar-s'hi. Hi ha quatre qüestions que són bàsiques en aquesta direcció:
1. Els serveis, ajuts i beques dels ensenyaments i la recerca universitaris han d'estendre's a tots els ensenyaments de l'EEES, també als ensenyaments artístics. És de justícia, altrament estaríem condemnant el nadó a la més pura inanició. El govern de la Comunitat de Madrid ha traslladat els ensenyaments artístics superiors al Departament d'Universitats. No és l'única solució possible: també podria resoldre's amb un acord de govern entre tots dos departaments.
2. Urgeix també establir la regulació catalana dels màsters i el doctorat artístics, així com la concertació amb la universitat d'un màster de didàctica i pedagogia comú de les arts, amb les degudes convalidacions per als qui han cursat un grau artístic (música o dansa) especialitzat en pedagogia.
3. La LEC preveu, d'altra banda, la creació de l'Institut Superior de les Arts (ISA), un primer pis comú per al conjunt dels centres (avui, facultats en guerrilla), encarregat de completar circuits i de proveir serveis comuns. Això faria del conjunt una mena d'Universitat de les Arts. L'ISA, però, no ha de ser un castell construït sobre els núvols, sinó una dependència funcional, basada en la realitat concreta dels ensenyaments artístics a Catalunya.
4. En aquest sentit, tota regulació catalana ha de tenir amb compte una prestigiada singularitat que l'any 2013 complirà cent anys: l'Institut del Teatre (IT) de la Diputació de Barcelona, que inclou, entre altres ingredients, dues facultats: la de Teatre i la de Dansa. No tan sols: és ja una universitat de les arts escèniques, amb un primer pis format per vuit departaments (o àmbits de coneixement), comuns a totes dues facultats, i pels corresponents circuits i serveis, tant acadèmics com culturals i administratius. La creació de l'ISA no hauria de fer-se obviant o negant l'IT, sinó que hauria de fer-se sumant-lo i recolzant-s'hi.
Catalunya ha excel·lit en arts i hi pot excel·lir més encara. La societat del coneixement multiplica el valor afegit dels ensenyaments artístics i de les seves diverses aplicacions. La disponibilitat dels centres és plena. Només cal posar-s'hi.
