Espanyol o castellà?

Sovint trobo qui fa l'esmena quan parlem de la llengua espanyola insistint que s'ha de dir castellana. Sempre són els mateixos arguments, que no cal repetir. Jo, per la meva part, m'abraço que 115 milions de mexicans i una quantitat similar de pobladors d'altres països d'Amèrica Llatina, en diem espanyol.

També és el cas que en anglès se'n diu spanish, en francès espagnol i no cal seguir. També resulta que els mateixos espanyols tenen com a màxima autoritat lingüística la Real Academia Española i el diccionari que publiquen periòdicament es titula precisament Diccionario de la Lengua Española. De què ve, doncs, aquesta mania de continuar-ne dient castellana? Es perquè això va ensenyar l'escola franquista? La parla en qüestió tindrà l'origen on es vulgui, però els espanyols l'han fet seva i l'han convertit en la llengua de l'Estat, excloent les altres.

El fet que s'hagi rebutjat recentment la llengua catalana a les Corts espanyoles, fent gala de la seva intolerància habitual i fins i tot de molt males maneres, dignes però de la seva nissaga, per part d'alguns diputats, confirma la idea que s'ha d'eliminar la debilitat de parlar de “llengua castellana”.

La definició hauria de ser molt clara: a Espanya l'espanyol i a Catalunya el català –independentment de totes les que es vulgui–, la qual cosa ens porta també a pensar que s'ha d'eliminar l'expressió “la resta d'Espanya”, com si Catalunya en fos una part, quan són tants ara els que es mostren convençuts que són dues coses diferents.

Per construir el que volem s'han de fer grans coses, però també les petites gestes quotidianes ajuden a formar una sòlida consciència que encara no s'ha pogut generalitzar del tot.

Cal recordar, per no restar importància als petits fets i dites de cada dia, que durant els temps més amargs del franquisme va ser precisament aquesta acció constant de la gent que va consolidar a la fi la salvació de la identitat catalana.