La propera tempesta àrab
Fins fa poc temps, Síria semblava la més eficient de totes les dictadures del món àrab, immune a les revoltes que han enderrocat els règims tunisià i egipci, a resguard de la revolta popular que assetja el règim despòtic de Muammar al-Gaddafi a Líbia i exempta de la contestació popular a les autocràcies del golf Pèrsic, des de Bahrain fins al Iemen.
Tanmateix, el règim sirià encapçalat per Baixar al-Assad, que va succeir dinàsticament el seu pare Hafiz al-Assad després del traspàs d'aquest l'any 2000, s'enfronta ara a una revolta popular que no ha parat de guanyar intensitat des del primer esclat, a mitjan mes de març.
Tot va començar com a Tunísia i a Egipte, amb una manifestació per la democràcia durament reprimida per la policia i els omnipresents serveis de seguretat del règim. Des d'aleshores, els avalots, que van començar a la ciutat de Daraa, s'han estès per tot el país, i ni la repressió ni les promeses de reformes han aconseguit aturar-los.
L'aparell repressiu del règim sirià, que exerceix el poder des del 1963, és certament formidable, i malgrat que el país no té riqueses petrolieres com ara les de Líbia, el seu paper estratègic en el context del Pròxim Orient és considerable. Síria és la principal protectora del grup radical palestí Hezbol·là al Líban, i la patrocinadora dels integristes palestins de Hamas a la franja de Gaza. El règim d'al-Assad també és aliat de la dictadura teocràtica xiïta d'Iran, i es manté en estat de guerra amb Israel, que continua ocupant els turons del Golan, que va conquerir a la guerra del 1967.
Tot i així, l'aparent fortalesa de la dictadura siriana amaga una perillosa feblesa. El principal suport del règim és la minoria alauita, una secta xiïta que representa un 11% de la població i que acapara tots els llocs de poder per damunt de la majoria sunnita, integrada per un 71% dels sirians. Durant el seu període al poder, els alauites han forjat una aliança amb les elits sunnites, exercida a través del partit únic Baas i d'un aparell repressiu gegantí.
Al llarg de l'últim mes, les protestes populars s'han dirigit contra aquests símbols de la tirania. Així doncs, Síria té molts elements per acabar sent el pròxim escenari de la tempesta de canvi que està transformant el món àrab. Si la tempesta esclata, quedarà per veure quines són les conseqüències en la relació de forces de tota la regió.
