Escarabats

A Portbou, els anys seixanta, les nenes portàvem la bata negra. A dins la classe semblàvem un funeral i al pati, quan corríem, semblàvem escarabats petits. Ara m'agradaria molt saber qui va tenir la bona pensada de triar aquest color tan sofert, que les taques no s'hi veien mai. A més, feia conjunt amb l'hàbit de les hermanes, o sigui que tot perfecte i no teníem cap mena de trauma.

Aquesta petita polèmica sobre els uniformes trobo que no fa mal i que tothom hi té una mica de raó: els partidaris, que diuen que l'uniforme fa sentir els alumnes part d'un grup, fomenta la igualtat i és un estalvi i una comoditat per a les famílies, i els detractors, que creuen que si els alumnes porten uniforme no poden expressar els seus gustos, que s'ha d'educar en la diversitat i que l'escola, no cal dir-ho, té problemes molt més importants que aquest.

Ara bé, una cosa és certa: la uniformitat mai no és perfecta i les individualitats, la personalitat, el poder econòmic, l'estil i el gust surten aviat per un costat o per l'altre, com s'escapa l'aire d'una olla de pressió. Permeteu-me un exemple familiar: la meva mare anava a una escola de monges a Mataró on portaven uniforme. Ella era bona estudiant. Les millors alumnes, com a premi, podien sortir a l'escenari, el dia de la festa de final de curs, a llegir un poema al davant de tothom. A la meva mare li tocava i a casa seva n'estaven molt orgullosos. Però les monges –a vegades tan cristianes, les monges!– no la van deixar sortir perquè el seu uniforme estava molt gastat. Sí, ja sé que ara no passaria i que sembla un conte de plorar d'aquells d'en Folch i Torres, però és la veritat: la pobresa sempre es nota i l'uniforme uniformitza només fins a un cert punt. A l'escola de la meva filla, que és pública i tots porten el xandall igual, hi ha pantalons que van curts, d'altres tenen els senyals de moltes vores desfetes, d'altres cauen impecables i d'altres ja són de color catxumbo. I les vambes? I les botes? I la cartera? I l'estoig?... Una vegada uniformats, els accessoris posaran la diferència: menys ostentosa, si tu vols, més subtil, però inevitable, real i dolorosa com sempre.