Mai és tard si va de veres

Sento el president Pujol festejar per enèsima vegada en quatre dies les tesis independentistes i sento una sana alegria. El president té un aire entranyable i no m'estaré de dir que em causa una sincera simpatia. Les seves ganyotes, les frases enginyoses, aquell verb seductor i proper, tot ajuda a dibuixar un personatge captivador que, a més, envelleix amb dignitat i amb el cap a lloc.

El que ja em comença a atipar és que en la seva sobtada fe per l'independentisme Pujol no aporti res de nou i, en canvi, no deixi d'apuntar problemes. Pujol diu ara que està amb els independentistes per acte seguit sembrar un mar de dubtes de tipus econòmic sense obviar el temor a un conflicte social, que no deixen de ser les rèmores de sempre de l'espanyolisme i el catalanisme d'ordre. És una curiosa manera de festejar l'Estat propi. Podem anar per aquí, ens diu, però prendrem mal, afegeix. És honest quan posa per davant que mai de la vida havia estat independentista i que tota la seva vida com a governant, amb tota la seva influència i poder, va perseguir frenèticament un feliç encaix amb Espanya, tossudament fins i tot, contra totes les evidències i la lliçó de la història. Madrid ens escanyava econòmicament i ell –que ho patia com a governant– apostava per un projecte nacional espanyol. A Madrid bategava un anticatalanisme visceral i el president es resignava tractant de fer-se perdonar els pecats. El bufetejaven i ell parava l'altra galta. Que calia dir amén a la llei de partits, CiU els primers, que no fos dit. Que ara s'havia d'apuntalar el govern del PSOE o del PP, CiU sempre hi era.

Suposo que, fent un exercici de positivisme, hauríem de convenir que mai és tard si s'arriba d'hora. Però és inevitable preguntar-se si un home de la intuïció i intel·ligència de Pujol no ho va veure durant tots els anys en què comandava la nau. O si bé és que no ho volia veure. O ja, posats a dir, si ho apunta ara (tot emfasitzant presumptes inconvenients) per fer bullir l'olla mentre el plenipotenciari de CiU a Madrid (Duran Lleida) s'aferra a la praxi de sempre. Seria d'esperar que tot plegat no fos una entabanada. Però la història, dissortadament, no convida a l'optimisme.