Novament, la guerra
El món està encès en flames i les nostres naus emprenen novament el camí de la guerra. Des de fa unes dècades, les guerres són així. El món (bàsicament) occidental s'erigeix en gendarme de l'ordre universal i decideix quan intervé i quan no en determinada rebel·lió, dictadura o guerra. L'Iran, no. L'Iraq, sí. Txetxènia, no. L'Afganistan, sí. La Xina, no (no estem bojos, és clar!). Líbia, sí. No pretenc, en aquest article, discutir aquesta mena de procedir, ni les maneres. (Em sento incapacitat de fer-ho.) Però en escaure's la commemoració d'una guerra bicentenària, m'ha semblat oportú traçar-ne un paral·lelisme. El 1808, segons diuen les històries, la civilitzada França, la que ja havia fet la seva revolució, la que portava l'humus de la Il·lustració i la modernitat, es disposava a eliminar totes les restes de conservadorisme i de fanatisme religiós dels Pirineus avall. Aquí es va trobar amb l'oposició no tant d'un exèrcit enemic com d'un poble que no estava gaire disposat que el modernitzessin. Els francesos, quan es referien als altres, en deien rebels. De rebels, com a mínim, n'eren contra la seva missatgeria de modernitat. Els catalans, i els espanyols, preferien el regust ranci del vell règim. D'aquella lluita per redimir Catalunya, Espanya i la península sencera, tots en vam sortir escaldats. No hi va haver redempció per a ningú i, en canvi, en va quedar una esgarrifosa rastellera de cadàvers. No sóc qui per donar consells, però són coses que fan pensar.
