Carpe diem
Moda del segle XXI
Un espectacular ‘mapping' en 3D sobre la façana de Santa Eulalia que recorria lumínicament la història de la botiga va culminar anit una setmana plena de celebracions. El motiu? La reinauguració d'una botiga nascuda el 1843 que es reinventa per col·locar Barcelona en la primera divisió del luxe contemporani. El passeig de Gràcia guanya punts
La moda està de sort. No és fàcil trobar en una ciutat important un establiment tradicional que aconsegueixi un bon equilibri entre la seva essència centenària i la trepidant modernitat que inunda el món fashion. Santa Eulalia ho ha aconseguit i de retruc ha donat nivell a un passeig de Gràcia amb més franquícies de firmes de luxe (no sempre d'igual nivell que les seves germanes de París) que locals amb personalitat pròpia.
Luxe ‘retro'. El cas de la botiga que comanda Lluís Sans (tercera generació) seria semblant als dels magatzems Bergdorf Goodman de la Cinquena Avinguda de Nova York, nascuts el 1899 i avui referent de la multimarca de prestigi, però en versió catalana. Santa Eulalia va començar a caminar el 1843 a Ciutat Vella i es diu així perquè els clients li van posar aquest nom per ser al costat d'una capella dedicada a la santa que va ser patrona de Barcelona i els propietaris el van respectar quan es van traslladar al passeig de Gràcia, primer al número 60 i després al capdamunt del carrer, on és ara. La remodelació ha estat forçada perquè l'edifici va ser comprat, per fer-hi apartaments de luxe, per Amancio Ortega, a qui en cap moment li va passar pel cap posar un Zara als baixos. Ben al contrari: la seva mare modista admirava els dissenys de la Santa Eulalia, que en els temps daurats de l'alta costura eren al mateix nivell que Pertegaz o Pedro Rodríguez, i Lluís Sans no va perdre pistonada i va fer de la necessitat virtut. Va contractar un prestigiós arquitecte de botigues (William Sofield) i s'hi va llançar. Ha combinat mobiliari guardat (arquetes art decó, llums i magnífics pòsters dels anys 30), peces d'impacte de tota la vida com la gran escala que uneix les tres plantes i tocs novaiorquesos de Sofield.
Perdre's en 2.000 m². El resultat és clàssic, però destil·la modernitat en els detalls: el blanc prioritari del pis de moda femenina, l'espai pop up on passaran coses (ara hi ha barrets de la Maison Michel, barreteria de Chanel)... Aquests dies la gent es perd pels seus 2.000 metres quadrats, que inclouen la sastreria a la vista i un petit restaurant gourmand amb terrasseta on podeu trobar des de xocolates d'Oriol Balaguer fins a amanida d'avocats i anxoves de l'Escala.
Avui, retrospectiva. La innovació arriba també per via digital, ja que fa temps que Santa Eulalia aposta per l'on line. Ahir els blocaires de moda van veure la impactant façana il·luminada des d'un balcó de la Pedrera en un passeig de Gràcia que va aturar el trànsit per a l'esdeveniment. Avui la festa continua al local del costat (on ha estat la botiga mentre han durat les obres) amb l'obertura d'una exposició que n'explica la història. Hi podreu veure també algun vestit d'èpoques passades fet a la casa. Ara tot és prêt-à-porter de luxe triat per la dona de Lluís, Sandra Domínguez (amb qui comparteix negoci i trigèmins), que amb l'obertura ha afegit alguns noms nous, com Vera Wang o Diane von Furstenberg, a la llista de primeres marques. “És tot de nivell però no és prohibitiu”, apunta Sans, un home format a Esade però amb un cap dividit entre la racionalitat i la creativitat. Ideal per a la moda.
