Estranya amnèsia

En una esplèndida entrevista a Marina Subirats, realitzada per Josep Maria Muñoz i publicada a la revista L'avenç d'aquest mes d'abril, es fa present que, en la inauguració d'una exposició d'obres de Josep Subirats al Museu de l'Exili de la Jonquera, la sociòloga va reconèixer estranyada el fet que el seu pare no li'n va parlar mai, de la seva experiència als camps de concentració del Rosselló, i que ella tampoc no li va preguntar per aquells mesos del 1939. Marina Subirats, que va participar en la lluita antifranquista i que ha mantingut un compromís polític i social, comenta que creu que, si la seva generació hagués preguntat als pares, aquests haurien parlat: “Però no ho vam fer”. Parlant per ella mateixa tot apuntant la dimensió generacional d'aquesta actitud, es pregunta com és que van tenir tanta insensibilitat mentre que, a partir d'una consciència moral i política, s'interessaven per casos menys pròxims de víctimes dels horrors de la primera meitat del segle XX. “Alguna cosa molt estranya hi ha hagut d'amnèsia col·lectiva, que resulta gairebé inexplicable”, afirma.

Sí, alguna cosa molt estranya s'ha esdevingut, malgrat que en part pugui explicar-se per la repressió, la por, la desmemòria forçada dels vençuts i, després, la política de l'oblit de la Transició. Marina Subirats hi afegeix una altra possible i trista explicació: “T'adones de fins a quin punt cada generació va a la seva i té tanta feina a construir el seu present que tot l'anterior li sembla prescindible”. Tanmateix, potser conscients que s'ha perdut molt de temps i del fet que en molts de casos ja no hi som a temps, recentment s'han publicat llibres de memòries i cartes, s'han fet exposicions relatives a l'exili i la postguerra. A més, em consta, hi ha joves, i no tan joves, que prenen una càmera per recollir la memòria dels seus pares, mares, avis i àvies. Una diversitat de testimonis per desconstruir la memòria oficial. Això passa tot just ara, mentre noves polítiques de la Generalitat minven el memorial democràtic.