Problemes de comunicació

No sabria dir quan va començar la moda, però fa un cert temps que els governants d'aquí i d'arreu, quan han de justificar algun aspecte de la seva gestió que no rutlla, invoquen la seva dificultat de comunicar-se. És a dir: no ho fan tan malament, el problema és que no saben explicar-se, o que no s'expliquen prou bé. D'aquesta manera, els ciutadans que han de jutjar-los no tenen una percepció prou ajustada del que estan fent, de les presumptes bondats d'una administració molt més positiva del que sembla.

Després ja parlaré dels nostres polítics, però m'ha cridat poderosament l'atenció que aquesta excusa, o aquesta justificació, es doni també molt lluny de nosaltres, a l'altre extrem del món, per bé que a partir d'un punt de vista diferent. En aquest sentit, va interessar-me molt una crònica que no fa gaire vaig llegir, em sembla, a La Vanguardia –i que ara lamento no tenir a les mans– i que venia a dir que els japonesos tenen l'hàbit social de procurar suavitzar les males notícies que han de donar als seus compatriotes, de manera que evitin de ferir els sentiments de les persones. Així, tot sovint, les coses no s'expliquen tal com són, en tota la seva cruesa, sinó d'una forma matisada, rebaixada de grau. L'article posava de manifest una conseqüència inesperada d'aquesta manera de fer, quan el receptor del missatge no era precisament un japonès. Ho exemplificava, doncs, en la dificultat de les persones del món occidental que fan negocis amb els japonesos quan aquests els han de donar una resposta negativa i en canvi no ho diuen clarament, sinó que recorren a tota mena de subterfugis i eufemismes: d'aquesta manera l'europeu es creu haver rebut encara alguna esperança quan, en realitat, darrere l'expressió més amable s'amaga ja una rotunda negativa.

Tot això ve a tomb perquè hi hagut sectors de la societat japonesa que aquests dies s'han queixat amargament que el seu govern ha tingut també, amb ells, greus problemes de comunicació a l'hora d'explicar-los la gravetat de les conseqüències del terratrèmol, el tsunami i la crisi nuclear. Emparant-se en l'hàbit social de què parlava fa un moment, les autoritats nipones haurien suavitzat les males notícies que, a dreta llei i amb respecte a l'estricta veritat, haurien d'haver donat al seu poble. Així, doncs, molts ciutadans japonesos tenien dret a creure que el seu govern tampoc no s'explicava bé ¿aquest cop voluntàriament? i recorria a una fórmula de cortesia nacional per amagar-los bona part del que sabia.

I ara ja podem tornar a casa nostra. Aquí no es tracta d'eufemismes: si hem de creure alguns dels nostres polítics, ells ja voldrien explicar-se, però el problema és que no comuniquen d'una manera eficaç. Aquesta va ser no fa pas gaire la justificació dels problemes que tenia el tripartit. Segons la versió oficial, el govern prou que feia una gestió excel·lent, però tenia el problema que no ho comunicava prou bé, que no ho sabia transmetre, de manera que els ciutadans en treien una percepció negativa immerescuda. Com és lògic, aquest pretext era immediatament criticat per l'oposició d'aleshores, que creia que la baixa popularitat del govern era, simplement, una conseqüència lògica del mal govern.

Però vet aquí que el canvi de perspectiva modifica ràpidament els punts de vista: resulta que ara governa una coalició que ha comptat amb un suport electoral molt gran, però que sembla haver refredat molt de pressa una part de les grans expectatives que havia estat capaç de generar. En el “govern dels millors” i, més enllà de les famoses retallades i dels estudis de la vicepresidenta, la confusió s'ha instal·lat fins i tot entre una part dels seus votants quan han vist la gestió que s'ha fet de promeses electorals tan populars com el canvi de velocitat a les entrades de Barcelona o la supressió de l'impost de successions. Quan algú ha recriminat als nostres governants el desgavell en els missatges que han transcendit a l'exterior, la resposta oficial ha recuperat la vella excusa: no és que hi hagi manca d'un criteri clar, no és que hi hagi desacord de fons entre els membres de la coalició governant, el que falla és la comunicació... Es veu que no han sabut explicar-se... Posats a fer, fins i tot hi ha qui ha evocat amb nostàlgia l'absència d'un home com David Madí, perquè, segons sembla, amb ell aquestes coses no passaven...

Tan senzill com seria reconèixer els errors de gestió o de coordinació. O tendir molt més a dir les coses pel seu nom, simplement, com haurien de fer-ho les autoritats japoneses davant la magnitud del desastre que ara mateix els aclapara. I, si hi ha vacil·lacions o dubtes en les posicions que cal prendre –cosa que no hauria d'escandalitzar ningú–, evitar o moderar les explicacions a l'exterior fins a haver atès la unanimitat necessària. I que llavors parli únicament la veu més autoritzada, aquella que no serà contradita pels companys de govern o de partit. En un món tan informat com el nostre, on els mitjans per fer-se sentir són infinits i les plataformes d'expressió abracen una gamma tan àmplia, on els gabinets de comunicació s'han convertit en una eina fonamental per desplegar el més petit projecte, sona com una excusa de mal pagador emparar-se en els famosos problemes de comunicació. I és que, per molts mitjans que es tinguin, no hi ha pitjor explicació que la transmissió d'una idea confusa...