L'anar a peu

La gent que corre em fa una enveja sana. El meu esforç físic es limita a caminar, una activitat tan antiga com els humans, però que hauríem de practicar amb una certa disciplina. El cotxe ens facilita tant les coses, que si no fos per l'excés de vehicles que hi ha als carrers aparcaríem a la porta de la botiga, del bar o l'escola. Malgrat la crisi i que el preu de la gasolina s'enfila perillosament, continuem agafant el cotxe sense pensar que hi ha uns serveis públics que funcionen prou bé (deixem Renfe a banda) i que caminar trenta minuts diaris és una activitat moderada i molt recomanable. Un informe de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) indica que “la prescripció d'exercici físic és el gran repte de l'atenció primària per afrontar l'epidèmia de l'obesitat i millorar la qualitat de vida dels ciutadans”. És a dir, recomanen que des de les consultes de primària es prescrigui una activitat física en funció del pacient. S'ha de tenir en compte que només un de cada tres catalans fa exercici físic de manera regular. És clar, hi ha moltes maneres de desenvolupar una activitat física, i no és imprescindible practicar un esport. Des d'aquest punt de vista hi ha moltes feines saludables, i també es fa exercici en l'àmbit domèstic amb tasques com ara la jardineria i el bricolatge. Però el sedentarisme està instal·lat en la societat, i afecta, sobretot, les classes més desfavorides. L'excusa d'uns i altres quan se'ls pregunta per què no fan exercici, és la manca de temps. Passar-se hores en un bar (amb els perills que comporta) o escarxofats en un sofà és una manera d'acumular calories cap a un no-retorn. No es tracta només d'estar més o menys grassos, la inactivitat física ens predisposa a patir malalties cròniques. I recordin que no hi ha res més vell que l'anar a peu.