Cent dies

Ahir va fer cent dies que el govern d'Artur Mas va prendre possessió, però ja fa dies que els mitjans de comunicació, els partits polítiques i la societat civil fan balanç d'aquests tres mesos i escaig d'un govern que pretenia ser el “dels millors”. L'Avui publicava dilluns una enquesta en què el govern obtenia un aprovat (5,7). Però erraria el govern si caigués en un excés de cofoisme, perquè la situació no millora com ha vingut a demostrar l'increment de l'atur el mes passat. Cal dir d'entrada que el context actual és massa complex per poder avaluar correctament l'acció del govern en tan poc temps. I, tanmateix, això no va bé.

El govern ha amortitzat bona part de la il·lusió amb què molta gent va acollir el canvi i hom té la sensació que ens trobem on érem, sense full de ruta i sense mesures eficaces per sortir de la crisi, fora de l'obsessió per reduir el dèficit. Certament el govern espanyol no hi ajuda negant-se a fer efectiu allò que pertoca a Catalunya en funció del fons de competitivitat. I tampoc hi ajuda una oposició desconcertada –paint encara la sotragada electoral de novembre– no fent costat al govern en una reclamació justa i en benefici de tots els ciutadans de Catalunya. No és admissible que els interessos electorals del PSOE endarrereixin uns pagaments pactats en el nou model de finançament aprovat fa poc més d'un any (llei de 18 de desembre de 2009). Però tampoc és admissible que el govern alenteixi la presentació dels pressupostos emparant-se en l'actitud del govern espanyol, perquè es pot sospitar que es mou pels mateixos interessos electorals i que, de moment, ja va bé culpar de tot Madrid.

És com si la imaginació del govern, més enllà de l'eliminació de l'impost de successió fins i tot per a les rendes més elevades, es reduís a les retallades en sanitat, educació, polítiques socials i infraestructures, amb el risc de desmantellar el precari estat del benestar de què gaudíem. En el cas de la sanitat i l'educació, això té dues conseqüències clares: acomiadaments i degradació dels serveis. Les retallades poden fer irrecuperable el model sanitari català. I és un peix que es mossega la cua, perquè reduccions de plantilles vol dir menys atenció als usuaris, més atur i, per tant, menys consum i més necessitat de prestacions socials. Potser el govern no comunica bé, però basar-ho tot en les retallades no sembla el millor camí per sortir de la crisi i ben segur que són possibles altres mesures menys lesives per als ciutadans.

Tampoc és coherent que l'oposició es limiti a denunciar la mala gestió del govern com si no tingués res a veure amb la situació heretada. Les responsabilitats del govern de Madrid en l'actual crisi són enormes. La responsabilitat de com aquesta ha afectat diferencialment Catalunya és, com a mínim, compartida per l'actual govern i l'anterior. L'oposició no pot reduir-se a criticar el govern faci el que faci. En moments com aquests, d'una oposició eficaç i responsable cal esperar propostes constructives, viables i creïbles, no crítiques previsibles dictades tan sols per la confrontació ideològica.

Per sortir de l'actual atzucac, la ciutadania reclama entesa, col·laboració, consens i, sobretot, eficàcia i sentit de la responsabilitat –patriotisme en dirien alguns–, perquè correm el perill d'enfonsar el país en una crisi permanent i irreversible. I, més enllà, com ha advertit Paul Farell, el prestigiós analista de The Wall Street Journal, només queda una resposta: “Si els rics no paguen impostos s'hauran d'enfrontar a una revolució”, la dels joves sense feina ni horitzó de futur i la d'unes classes mitjanes i populars condemnades a la precarietat en un país cada vegada més empobrit.