Estat propi i societat civil

Som molts els catalanistes que tenim dipositades les esperances en la Conferència Nacional per l'Estat propi i en l'Assemblea Nacional Catalana que en sortirà. La cita és el 30 d'abril al Palau de Congressos de Barcelona, a Montjuïc. Aquesta és una aspiració de la societat civil que marca un full de ruta cap a una secessió que s'haurà de negociar amb les institucions internacionals; única solució per sortir de l'atzucac a què ens ha portat l'espoliació fiscal i el menysteniment del govern central.

La crisi econòmica, social, cultural i ecològica ja no la podem resoldre en el marc autonòmic. L'autocrítica de Jordi Pujol explica aquest fracàs. L'expresident confirma el final de l'autonomisme i que Catalunya camina cap a la decadència política i identitària. Cap analista objectiu i honest no pot dir que la independència és avui una fal·làcia veient com s'estan ensorrant els pilars de la nostra economia i de la nostra qualitat de vida. El govern de CiU, però, no aconseguirà recuperar la situació ni amb l'anomenat concert econòmic ni amb un nou pacte del Majestic. La coalició nacionalista té massa connivències creades amb les estructures energètiques i financeres de la monarquia per fer el tomb que avui reclama el catalanisme del segle XXI.

El procés requereix la tan reclamada unitat independentista. I què és el que impedeix que aquesta estratègia prosperi i avanci amb pas ferm? Doncs els mateixos partits polítics. Parlamentaris i extraparlamentaris. Històrics i més recents. Les seves cúpules segueixen dominades per personalismes estèrils i egos que no porten a res més que al desencís i a l'escepticisme. Els partits, fets a la mida dels seus líders, són una rèmora per una revolta popular pacífica, però perseverant i inflexible.

Les llistes tancades han obert la porta a polítics servils i conservadors del seu sou i del seu statu quo. Cal passejar-se pel Parlament per comprovar-ho. Partits catalanistes que no estan disposats a sortir de la comoditat i dels aplaudiments dels militants per entrar en un terreny arriscat com és la unitat independentista; un niu d'escurçons, per a alguns d'ells. Les llistes obertes i les primàries tampoc no són una panacea. Els mitjans de comunicació no solen col·laborar a ajudar nous lideratges, que no siguin els programats per les cúpules. La regeneració democràtica i la unitat no seran viables mentre l'acció política segueixi intervinguda pels actuals mandataris. El paroxisme d'aquesta situació el tenim en l'escenari protagonitzat pel líder de Democràcia Catalana, Joan Laporta, i el regidor republicà Jordi Portabella. Com és que les bases d'Esquerra Republicana no reaccionen davant d'una unitat tant electoralista?

Per tot això, estic plenament convençut que la unitat independentista no vindrà donada pels partits que se'n proclamen sinó per la societat civil organitzada i per les entitats socials no manipulades. Per la gent mobilitzada per les consultes sobiranistes, per intel·lectuals (encara en queden?), artistes, ecologistes, petits empresaris, cooperativistes, estudiants, sindicalistes, aturats, comerciants que ja no confien en mediàtics i aflamats salvadors de la pàtria.

La nació és ara mateix un vaixell que es troba en perill imminent de naufragi i, mentre, els nostres polítics es dediquen a enlluentir els llautons de les baranes.

La Conferència Nacional per l'Estat propi ha d'esdevenir un punt de trobada per radicalitzar la dialèctica Catalunya-Espanya. Potser una darrera oportunitat. “Prou sabem que els catalans no som gent de metralletes, però, en la nostra trista situació d'inferioritat, tot ens obliga a aprofitar amb indomable energia els recursos de la dialèctica més contundent. Encara no hem après la lliçó de la tupinada de Casp?”.

Paraula de Joan Oliver (Pere Quart), que avui faig ben meva.