S'ha de subvencionar la cultura?

Trobo que la resposta és tan òbvia com oportuna per la pregunta, per la crisi econòmica que ens assola i pel debat que s'ha encès amb les recents manifestacions de protesta que s'han organitzat des del sector cultural i amb la publicació de les llistes d'autors i projectes beneficiats per les subvencions del Departament de Cultura. En època de vaques magres, la qüestió de les subvencions sempre adquireix un caràcter prioritari. No sé si és lògic, però es comprèn que succeeixi. Ara bé, a mi em sembla que és tan oportú plantejar-se si s'ha de subvencionar la cultura com si s'ha d'invertir en investigació.

En els dos casos, la resposta apareix amb la mateix obvietat: s'ha de subvencionar la cultura i s'ha d'invertir en investigació, indiscutiblement i tant com el país s'ho pugui permetre, sense que, ni en un cas ni en l'altre, estirar una mica més el braç que la màniga s'hagi de veure com un malbaratament, ans al contrari, és en els moments crítics que més esforç cal esmerçar en la formació. Amb tot, com s'observa en els verbs que acompanyen l'una i l'altra activitat, la consideració de l'una i de l'altra és ben distinta: mentre que en el cas de la cultura parlem de subvencions, en el de la investigació es tracta d'inversions. La diferenciació no és gens casual i és on, de fet, rau el mal de la cultura.

És un mal que ve de lluny, de fa uns quants segles, i que s'ha acabat conceptualitzant amb el nom de crisi de les humanitats. És una qüestió molt més profunda, em sembla, que una mera crisi. Perquè no és pas passatgera ni conjuntural, tal com solen ser les crisis. El problema de fons és que les ciències socials han acabat per situar-se en un rang d'inferioritat respecte de les ciències naturals. Es diu que les ciències socials tenen menys rigor que les naturals, perquè es creu que el llenguatge verbal no té ni la precisió ni la infal·libilitat del llenguatge matemàtic. Per això s'ha anat abandonant la paraula a favor de la xifra, i cada cop resulta més fàcil enumerar que no pas descriure. Ciències socials com ara la història i l'economia, i potser encara més la sociologia, no han resistit l'embat d'aquesta pretesa exactitud més gran i, allí on sembla que no arriba la paraula, hi posen un gràfic, una funció, un grup o qualsevol altre terme manllevat del llenguatge matemàtic. Hi ha dues cultures, la humanística i la matemàtica; la distància entre les dues és cada cop més gran i, quant al prestigi de l'una i de l'altra, és indubtable que la matemàtica supera de llarg la humanística. Per aquesta raó hem acabat parlant de subvencions a la cultura i d'inversions a la investigació.

No és fàcil veure l'abast d'aquest gran canvi que s'ha anat operant de manera silenciosa. La primera conseqüència és que no sabem explicar-nos ni comprendre per a què serveix el coneixement humanístic i, encara menys, què ens aporta la cultura. Per enriquir l'ànima i entretenir-nos, que vol dir passar les estones en què no fem res de productiu. Vol dir que no en comprenem ni la importància ni la necessitat. Ara bé, sabem mesurar i predir amb precisió científica el grau de progrés i de benestar a què hem arribat, tant individualment com col·lectiva. Per fer-ho, tenim tota mena de quadres, gràfics, rànquings i xifres referides a l'esperança de vida, el PIB, la renda per capita, el fracàs escolar i tot el que es vulgui i convingui. Vol dir que hem convertit la felicitat en una equació. I, no obstant això, no sabem calcular el benefici social i particular que ens pot proporcionar la contemplació d'una obra pictòrica, l'audició d'una composició musical o la lectura d'un relat literari. De fet, l'error és voler-ho calcular. Es tractaria de descriure-ho. Però ja fa temps que hem oblidat el valor i el poder intuïtiu, i la capacitat de suggestió de la paraula. Si la conclusió és que l'ètica no es pot expressar, només ens queda el silenci. O la inhumanitat d'una estadística.