Macià

Ara fa 80 anys exactes, entraves en un dels moments més emocionants i convulsos de la teva vida, i també de la història del nostre país. Et presentaves a unes eleccions municipals amb un partit nou de trinca, Esquerra Republicana de Catalunya, envoltat de gent més jove que tu i no gaire coneguda. Vau ser la sensació de la jornada, i tot plegat va desembocar en un canvi de règim, passant de monarquia a república. Després va venir la guerra, però per fortuna tu no ho vas arribar a veure.

Aquests dies, avi Macià, he pensat molt en la teva figura i en aquells dies de la primavera del 1931. Tu eres un idealista, i et consideraven un Quixot i un somiatruites. Ni tu mateix t'afiguraves l'èxit d'aquell gir, el viratge d'aquell dia en què la història va córrer més que la imaginació. He pensat molt en aquelles hores i en tu perquè ara, amb el final del cicle memorable de les consultes sobre la independència, hem arribat a un moment semblant, un dels moments més emocionants de la nostra història.

L'avantatge ara mateix és que no preveiem que ens aixafi la bota militar, però l'inconvenient és que la passió d'aleshores i la reacció de les multituds s'han tornat molt més pausades. Tot i així, en aquesta primavera catalana no falta cap dels ingredients que van encendre aquella primavera republicana. L'aire respira diferent, la llibertat vol ploure i molta gent està enamorada de la gent. I tenim aquella pregunta en el vent, aquella pregunta dels grans moments i de les pessigolles a la panxa. I ara... què?