Els del darrere

Temps d'eleccions. La gent ens fixem en els que van primer a les llistes, però val la pena mirar també una mica els que van al darrere. Gent que se suposa que dóna prestigi, gent que no viu i que potser ni tan sols no vol viure al municipi on es presenta la llista de què forma part, cognoms que es repeteixen perquè són filles, nebots, pares, germanes o ties dels que van al davant, gent gran que, perdonin, no està en condicions i que no és segur que pugui acabar la legislatura, gent jove, que tampoc no està en condicions i que, unes quantes eleccions més, podrà ocupar llocs, diguem-ne, més avançats si no és que han desertat abans, si no és que la llista on són ara o els seus partits han desaparegut, si no és que la democràcia es desinfla, cosa que, com ja saben, la història diu que de tant en tant passa a Espanya. Són els que no sortiran: no tenen cap possibilitat, tots els electors ho saben i ells també ho saben. Pel mateix preu, arribats a un punt de la llista –no ho puc concretar perquè això varia segons el partit, segons l'agrupació i segons el municipi– s'hi podria posar etcètera i no passaria res. Però la llei no ho permet, ai! Com els municipis amb l'empadronament, com l'estat amb el DNI, com els de les caixes amb les comissions, com els d'hisenda amb l'IVA. Però qui són aquesta gent? Una barreja. Hi ha els últims idealistes, hi ha els que no saben dir mai que no, hi ha els que no saben ni què fan -–que Déu els perdoni–, hi ha els que volen aprofitar-se'n potser no més descaradament, però sí més públicament que altres... Són els que mai no sortiran enlloc tot i que, en aquest cas, excepcionalment, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada sí que surten.