Diplomàcia digital
El govern dels Estats Units ha invertit trenta milions de dòlars en el que anomena “diplomàcia digital”. L'artífex del concepte és Alec Ross, molt actiu en la campanya del president Obama com a coordinador dels centenars d'assessors que havien d'elaborar el pla de tecnologia i innovació, entre els quals hi havia el professor de dret de la Universitat de Standford Larry Lessig, ideòleg del moviment Free Culture i impulsor de Creative Commons, i el director general de Google, Eric E. Schmidt. A causa del seu èxit i saber fer durant la campanya, l'any 2009 va ser nomenat assessor en temes d'innovació de la secretària d'estat Hillary Clinton. En el seu nomenament es deia textualment que el nou càrrec arribava armat amb eines diplomàtiques noves com ara Facebook, els SMS o Youtube. Es tractava, doncs, de combinar diplomàcia i tecnologia per a ajudar a resoldre problemes globals relacionats amb els drets humans, la pobresa, conflictes ètnics o desastres naturals de tota mena. És el que Clinton ha anomenat “poder intel·ligent” (smart power), que utilitza la tecnologia no tant com a un fi en si mateix sinó com una part important de la solució.
De moment, Ross lidera amb èxit el programa Societat civil 2.0, dirigit a educar i capacitar organitzacions cíviques d'arreu del món perquè puguin crear pàgines web, blocs, llançar campanyes via Twitter o Facebook o construir comunitats virtuals d'interès comú.
Ross afirma que qualsevol govern capaç d'utilitzar les tecnologies de la comunicació pot ser més creatiu i actiu fomentant el compromís de les persones entre elles, a escala local i internacional. Per exemple, un dels projectes que ja ha dut a terme amb èxit és un sistema de missatgeria que els ciutadans poden fer servir per enviar diners per ajudar els refugiats del Pakistan. També connecta les escoles de zones deprimides per construir economies d'escala i guanyar en qualitat, i també ha posat en funcionament un sistema de missatgeria d'alerta per als malalts avançats de la sida.
Actualment treballa a la República Democràtica del Congo utilitzant les TIC per ajudar a desmobilitzar la milícia, o a Mèxic, amb el govern, les ONG i les companyies de telecomunicacions, per posar en funcionament un sistema de rastreig criminal en temps real perquè d'aquesta manera la gent pot saber en cada moment quines zones són les més conflictives per poder-les evitar.
Els Estats Units, com sempre, han invertit molt poc temps a criticar si la revolució 2.0 era un caprici de quatre joves o a desenvolupar teories i contrateories sobre les eines digitals. Simplement, les han utilitzades, les han incorporades per resoldre els propis interessos i conflictes i molt especialment per influir en els afers internacionals, com ja ho van fer després de la Segona Guerra Mundial quan van decidir, guanyada la guerra militar, que calia guanyar la guerra de les ments i utilitzar la cultura i, molt especialment, el cinema i la televisió per millorar la seva imatge i per convertir Hollywood en la fàbrica de somnis a escala internacional.
Em sobta que el Consell assessor per a la reactivació econòmica i el creixement, que va lliurar el seu informe sobre la situació i els reptes de l'economia catalana als participants en la cimera econòmica del 25 de març, s'hagi oblidat de les TIC com a eina important de suport de l'economia de coneixement. I el mateix podríem dir de l'educació, o de qualsevol aspecte de la nostra vida. És com si en plena revolució industrial haguéssim menystingut el paper de l'electricitat. Però, com sempre, tot depèn del país que vulguem.
