Els mercats i les caixes
Els mercats internacionals volen bancs, no pas caixes d'estalvi. Aquest pot ser el resum de la crisi del model català i espanyol de caixes. Poden entendre les caixes si hi ha una entitat pública al darrere que les garanteix, com és el cas de les alemanyes, però si són privades han de treure matrícula d'honor –com és el cas de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona– per tal que acceptin la seva presència.
Els mercats no consideren assenyat que una empresa privada vulgui destinar una part dels seus beneficis a fer obra social, en benefici de la comunitat en què treballa i de què procedeixen els guanys. Els mercats poden entendre que Bill Gates, el promotor de Microsoft, destini uns quants centenars de milions de dòlars que li sobren a activitats humanitàries a l'Àfrica, com també entendrien que els volgués llençar. Però no comprenen que es treballa amb l'objectiu de crear ocupació i generar un benefici que es destina a atendre els més marginats, a investigació mèdica o a una obra cultural.
Aquesta actitud de menysteniment dels mercats amb relació a les caixes coincideix, en el temps, quan ells han donat mostres sobrades d'irracionalitat i de poc seny. Van ser els mercats els que van donar suport, any darrere any, a la bombolla immobiliària, aquí i als Estats Units. Són els mercats els que ens ensenyen com arriben a ser d'incoherents les cotitzacions de borsa, que pugen i baixen sense aturador, ni criteri, mogudes per uns rumors que es fan i es desfan. En el segon semestre del 2008, quan començà la crisi econòmica, el govern de la majoria d'estats desenvolupats es va veure obligat a nacionalitzar temporalment el seu sistema financer, per culpa d'un mercat embogit.
És clar que, al darrere, hi ha un col·lectiu format per uns pocs milers de persones que guanyen molts diners com a assessors de patrimonis, com a gerents de plans de pensions i de fons de valors. I al darrere d'aquest col·lectiu de gestors, hi ha milers i milers d'inversors que pressionen els gestors perquè obtinguin més rendibilitat.
Entre aquests inversors, segur que n'hi trobaríem d'aquells que demanen amb insistència que es mantingui el model de caixes i es castigui el capitalisme salvatge. En resum: és la nostra societat civil la que crea les eines que fan funcionar els mercats i no en podrem normalitzar el comportament sense que abans hàgim introduït els elements –els valors– que impedeixin la cultura de la cobdícia, l'esvalotament dels inversors.
Si ens acostumem a pensar a mitjà i llarg termini i no en el benefici immediat –com deia Eugènia Bieto, directora d'Esade, a l'Ateneu Barcelonès–, potser aconseguiríem que també ho fessin els gestors dels grans patrimonis, que influeixen en els mercats. És compatible fer beneficis amb una estratègia a mitjà termini, en el marc d'una caixa d'estalvis privada que es proposa treballar pel personal, pels impositors i per la comunitat que serveix. Tenir bondat és compatible amb guanyar diners, així com al maldat és compatible amb l'estupidesa.
