Mirant aparadors

No sóc dels que s'encanten davant els aparadors de les botigues. Ja sé que donen vida a la ciutat, que els carrers sense comerç es fan tristos i poc acollidors. Però anar caminant i parant-me, caminant i parant-me, com fa tanta gent amb goig, em cansa físicament i mentalment. Acostumo a caminar relativament de pressa, sense parar gaire atenció al que m'ofereixen els establiments comercials. Tothom té les seves manies. Potser m'aturo només quan em crida l'atenció alguna cosa per llegir. Això explicaria que m'aturi habitualment davant les llibreries.

Això sí, em desperta la curiositat que els vidres que em separen de la mercaderia tinguin coses escrites. Fa unes quantes setmanes –devia ser durant les rebaixes– llegia una polida inscripció d'un establiment del carrer Nou que deia textualment “3 x 2. Compren 3 i paguen 2”. Em vaig aturar un estona perquè alguna cosa de la frase publicitària em xericava. Evident. Allà hi havia una mala traducció del castellà. Era una botiga de roba, no sé si masculina o femenina. El cas és que la dependenta va trobar estrany que m'hi encantés i va sortir a demanar-me si em podia ajudar. Li vaig explicar que allà, gravades al vidre, hi tenia un parell de faltes. Va prometre que ho comentaria amb l'amo. Al cap d'un parell de dies, la frase incorrecta ja havia desaparegut. És d'agrair.

Al carrer del Vern, un carreró modest i discret que uneix la plaça homònima amb les escales de la Mercè, hi ha un bar que sembla ser punt de trobada, potser club, potser ateneu, d'un grapat de joves. Fa temps que han enganxat al vidre una indicació contundent: “No s'accepten policies ni actituds sexistes o xenòfobes”. Home!, això de no admetre policies em sembla fort, ofensiu i de mal mantenir. Encara que els propietaris i els clients tinguin tendències àcrates, no sé com impediran que les forces de l'ordre entrin al seu local si creuen que hi han d'entrar per fer la seva feina. La frase recorda aquella caducada reial ordre que parlava de “gitanos, murcianos y otras gentes de mal vivir”. Potser només és una provocació, que ara per ara no els ha donat la publicitat que n'esperaven.

Fa un parell de setmanes vaig aturar-me davant un nou establiment que s'ha obert a la plaça del Vi, just a l'edifici on va néixer –segons proclama la placa posada per l'Ajuntament– el periodista Ferran Agulló. Segons vaig llegir, ara és un centre dedicat al camí de Sant Jaume. Quan jo hi vaig passar eren les nou del vespre. Tenien tots els llums encesos i només s'hi veien les fotografies penjades i un pelegrí que caminava incansable sobre una superfície mòbil. Era un autòmat? No ho semblava pas. M'ha calgut esperar una estona per arribar a veure com el pelegrí es tocava la cara amb la mà. Era un pelegrí i encara camina.