Barcelona

Aquesta va per tu, Barcelona. Ets la meva ciutat i no em fa res reconèixer, sense cap pudor, que estic enamorat de tu. Ho estava abans dels Jocs Olímpics i també després. Ho estava abans de la consulta d'abans-d'ahir, i ho estic ara. I és per això que em fa mal quan diuen segons quines coses de tu. Com ara que t'has encongit, o que t'estàs tornant provinciana. O que et divorcies del país, o que ets massa cosmopolita per fixar-te en les llibertats nacionals.

Ahir totes aquestes ximpleries van saltar fetes miques. Pocs dies abans, havia vingut Mariano Rajoy de passeig i havia dit que una consulta sobre la independència no s'esqueia amb tu. Abans-d'ahir es va demostrar que sí; que la gent sortia a votar en massa, que la llibertat i el futur del país interessava als barcelonins, que el debat era encès i la participació era forta i sincera. Ahir van caure molts tabús, i tu, Barcelona, vas estar a l'altura, o fins i tot una mica per davant, de Catalunya. I això t'esqueia.

Diumenge vas ser capital, i no vas tenir cap mania a pujar al carro del país. Diumenge va sortir el millor de tu, que és la teva gent, i et vas comportar com a major d'edat. Responsable i serena; orgullosa de la teva missió. Perquè sense tu no hi ha país, i sense país tu no ets. Diumenge et vas posar més guapa que mai i vas omplir els teus carrers de vida, de seny i de solemnitat. Diumenge et vaig trobar més noble i bella que mai. Diumenge et vaig estimar com mai no t'havia estimat. Com només s'estima en llibertat.