L'hora de la veritat
“La més enèrgica de les posicions que puguin expressar el president Mas o el conseller Mas-Colell en el tema pressupostari són paper d'estrassa mentre continuï la relació
de submissió”
Gairebé 80 anys després que el president Francesc Macià proclamés la República Catalana, els diputats al Parlament tindran una nova ocasió per avançar en la creació d'un estat català. Amb la votació sobre l'acceptació a tràmit de la proposició de llei de declaració d'independència presentada per Solidaritat Catalana veurem si la majoria catalanista de la cambra creu realment en un projecte sobiranista o si, en el cas de la federació en el govern, continua venent fum sense passar a l'acció.
Si el President Pujol fa discursos a favor de la independència i si el president Mas, ni que sigui en la clandestinitat, vota a favor de l'estat propi a la consulta, és hora de votar a favor d'una Catalunya lliure al Parlament. Per a CiU, bloquejar la llei de declaració d'independència és arrenglerar-se amb el PP, Ciutadans i el lerrouxisme desbocat del PSC disposats a esclafar qualsevol gest d'emancipació nacional i això, certament, és exactament el contrari del que es va comprometre a fer Mas en el seu discurs d'investidura referint-se al “dret de decidir”. Sempre he afirmat que el “dret de decidir” ningú no sap el que és (dubto que el mateix Mas ho sàpiga) però almenys sabem el que no és: no és negar la sobirania del Parlament i del poble de Catalunya, ni permetre que les esmenes a la totalitat del PP, PSC i Ciutadans acabin amb el recorregut d'una proposició de llei en favor de l'autodeterminació de Catalunya.
Des dels àmbits convergents s'al·lega el sempitern “ara no toca”, que el país no està preparat (encara es pot sostenir això quan gairebé un milió de persones voten en les consultes populars?) que la minoria de SI no pot marcar el ritme de govern de la majoria de CiU. Però el ritme de govern no només el marca SI, el marquen les angoixants circumstàncies que evidencien amb cada cop més virulència la situació d'espoliació fiscal i de dominació política a la qual ens sotmet l'Estat espanyol. Es tracta, doncs, d'estar a l'altura dels reptes, d'actuar d'acord amb un moment històric transcendent que demana coratge i patriotisme. I els moments arriben quan arriben. Els pot precipitar una minoria de tres diputats, però també el deliri espanyol d'obligar la Generalitat de retallar el 20% del seu pressupost mentre xucla 22 mil milions d'euros cada any a Catalunya, el menyspreu contra qualsevol intent d'afirmació democràtica (com amputar un Estatut aprovat pel poble en referèndum) o la voluntat de destrucció explícita de la cultura i de la llengua catalanes que l'estament polític i jurídic espanyol s'obstina a perpetrar.
En un context així, alguns tenim la secreta esperança que aquesta vegada els diputats de CiU no fallin. Ni tan sols estem parlant d'una aposta decidida i immediata per la independència sinó de la tramitació de la llei que dissenya el procés per declarar l'Estat propi. Si això es refusa i l'espanyolisme aconsegueix fer avortar el debat estarem molt lluny de dotar-nos d'un full de ruta i d'iniciar la “transició nacional”. Espanya, d'altra banda, ens continuarà sense prendre seriosament. Quina millor manera de plantar-se davant les agressions de Zapatero, de Salgado o de Rajoy que ensenyant les dents, que mostrant a Madrid el que podem arribar a fer si continuen tractant injustament Catalunya? La més enèrgica de les posicions que puguin expressar el president Mas o el conseller Mas-Colell en el tema pressupostari són paper d'estrassa mentre continuï la relació de submissió. Cal començar a dibuixar una alternativa que superi aquest estat de coses i cal començar a fer-ho ara si no volem caure en la residualitat.
CiU va obtenir una majoria a les darreres eleccions (per cert, una majoria insuficient per governar sense suports externs) perquè bona part del seus votants van confiar en aquesta força per portar el país a la plenitud nacional. Si ara s'abstenen o voten en contra de la tramitació de la llei de declaració d'independència amb el PSC, el PP i Ciutadans això tindrà repercussions electorals immediates en aquella majoria social que aspira a un canvi d'estatus polític i a una millora en el benestar a curt termini. Particularment, fa molt temps que estic convençut que els quadres dirigents de CiU, incloent-hi el president Mas, no estan preparats per liderar un procés de secessió i no ho estan perquè actuen presoners d'un imaginari periclitat i d'una minoria de poders fàctics, mediàtics i econòmics unionistes que els han donat suport en els darrers anys. CiU ja ha defraudat en alguns moments clau del passat. Per exemple, en el pacte de l'Estatut amb Zapatero en el qual Mas es va postrar a aquests poders fàctics (a més de fer-ho davant del president del govern espanyol que va trair-lo) i així ho va pagar electoralment durant una llarga legislatura. No obstant tots aquests nefastos antecedents, encara es percep l'oportunitat de deixar-se sorprendre ni que sigui perquè hagin après a llegir les palpitacions del temps i entenguin que sense èpica i sense un horitzó clar les aspiracions de la ciutadania en un pantà de crisi fan que l'exercici del poder esdevingui una tasca fràgil i efímera. No som als anys vuitanta ni noranta, no som presoners de les pors, de la paciència ni de l'abnegació dels temps posteriors a la Transició, els cicles polítics s'acceleren i aquells que semblen ocupar el zenit poden ser desplaçats si no compleixen de manera raonable amb les expectatives de la gent.
