“Business friendly, workers unhappy”

La classe política sembla competir per facilitar un ambient que la moda filològica denomina com a business friendly. Es tractaria de crear un clima favorable per a l'empresa capitalista, amb un conjunt de mesures que indicarien un menor control per part de l'administració, menor càrrega impositiva i major flexibilitat laboral. L'argument emprat consisteix en la creença que les facilitats als inversors generarien, a la llarga, un creixement econòmic que, per art de màgia, faria regalimar més avall els beneficis vers el conjunt social. L'autor d'aquest principi, repetit com un mantra a les escoles de negoci, deu ser el mateix que a l'Anglaterra tatcheriana imaginà que rebaixar impostos incrementaria la recaptació. L'única constatació és que l'acatament acrític d'aquestes eslògans no ha fet sinó escampar el patiment de la majoria assalariada. I el que és pitjor, eixamplar el percentatge de qui ha estat expulsat del mercat laboral. Al cap i a la fi, la desocupació és un dany col·lateral d'aquest amor governamental per determinats empresaris!

Malgrat la retòrica economicista (i encara que en anglès sembli més cool) el business friendly no resulta altra cosa que l'agenda liberalitzadora que, en el nostre cas, esdevé la culminació econòmica del procés de la Transició. Des del 1975 ençà, mentre es reconquerien les llibertats polítiques, les organitzacions empresarials maldaren per desconstruir el proteccionisme laboral franquista en la direcció d'assolir la històrica aspiració de la CEOE i el Foment: l'acomiadament lliure i la desigual negociació individual entre empresari i treballador. Els governs socialistes i populars han fonamentat les seves polítiques a cedir a càmera lenta respecte aquest històric anhel empresarial, i han acabat per instaurar la precarietat laboral generalitzada des de l'absurda i improductiva contractació temporal.

Tanmateix, el Foment, ja té una llarga tradició d'intervenció governamental a fi d'assolir el business friendly. El 1919, quan el govern espanyol decretà per primera vegada la jornada laboral de 8 hores, l'empresariat català declarà un dur lock out per sabotejar-la. A continuació empenyé Primo de Rivera a fer un cop d'estat a fi de derogar qualsevol llei que protegís el treballador i posar fora de combat la CNT. El 1931 els treballadors barcelonins van protagonitzar una dura vaga per tal que les empreses complissin una de les primeres lleis republicanes que fixava una setmana de vacances pagades.

La recent reforma laboral, la de les pensions, i pròximament la de la negociació col·lectiva, representen la continuïtat del mateix esperit que guia els elements més reaccionaris del nostre empresariat. Multipliquen els seus beneficis mentre els treballadors viuen més precàriament, hauran de jubilar-se més grans i amb pitjors pensions, o veuen soscavat el seu poder adquisitiu. No cal ser un gran estadístic per comprovar la futilitat de totes les reformes liberalitzadores engegades des de Boyer ençà. La mateixa Naomi Klein descriu a la perfecció el que s'esdevé en l'actualitat. L'aprofitament d'una situació de crisi com a excusa per engegar un tractament de xoc contra els més febles i desvalguts, i que culmina amb ingents beneficis per als pocs que tributen a les illes Caiman. El desposseïment de la majoria per a l'acumulació d'uns pocs. En resum, qualsevol tracte que afavoreix els negocis, es fonamenta damunt les runes dels drets col·lectius. Si s'és amistós amb els negocis, s'és hostil amb qui hi treballa.

Si hi ha un greu problema econòmic actual és el d'excés de poder de determinats sectors socials (en especial el financer). Contràriament a la propaganda de les escoles de negocis, els privilegiats no són els treballadors amb contracte indefinit, sinó el món financer i empresarial de contractes blindats i remuneracions obscenes, o les 400 famílies ultrariques que s'estalviaran l'impost de successions mentre es retalla la sanitat pública o s'acomiaden treballadors a l'administració. Si hi ha un greu problema en l'economia catalana, és que els diners són a les mans equivocades. Que uns pocs en tenen massa, i que massa, en tenen poc. La generació millor formada de la història d'aquest país es queda sense oportunitats per tal de preservar els interessos d'una minoria. Com ens recorda Stéphane Hessel, n'hi ha per indignar-se! I com fan els islandesos, n'hi ha per actuar!