Més exigència

L'any 1897 una associació d'estudiants, el Fòrum d'Estudiants Europeus, va impulsar un sistema de beques per afavorir la mobilitat dels universitaris dins del territori europeu. El polítics de la comissió van veure en aquesta iniciativa una manifestació de la raó de ser de fons de la Unió Europea i la van adaptar com a pròpia. Des de fa 14 anys funciona el programa Erasmus, que porta el nom del cèlebre humanista Erasme de Rotterdam i que, alhora, és l'acrònim d'European Regions Action Schene for the Mobility of University Students (pla d'acció de la comunitat europea per a la mobilitat d'estudiants universitaris). Durant aquest temps més de dos milions de joves de tot Europa, entre ells cinquanta mil catalans, s'han pogut acollir a un programa que els hauria d'haver permès millorar la seva preparació acadèmica en centres de referència de les seves especialitats. L'aposta per la formació es va ampliar en el marc del Programa d'Aprenentatge Permanent i es va fer d'una manera tan decidida que els últims anys s'ha donat el cas que s'han arribat a finançar el 100% de les beques proposades per a totes i cada una de les universitats espanyoles per un valor total de gairebé 150 milions d'euros, 85 provinents dels pressupostos comunitaris que s'aproven a Brussel·les. Però les retallades poden arribar també als fons destinats a l'intercanvi d'estudiants. La Unió Europea està redactant ara els comptes que han de rebre el llum verd l'any que ve i que han de garantir la continuïtat d'aquests programes els propers sis anys, però això exigirà reduir l'assignació i, sobretot, que s'establiran criteris de molta més exigència per accedir a una beca.

Quan es pregunta als estudiants sobre la seves experiències acadèmiques desprès d'una beca Erasmus la gran majoria responen que han conegut molta gent i han fet amics, que han conegut altres països i, en el millor dels casos, que han après idiomes. Qui tingui curiositat per saber com es gasten una part dels diners dels seus impostos, que busqui al Facebook el rastre dels que expliquen una petita part de les seves experiències. Tot i assumir que aquests programes d'intercanvis han fet més per la consciència europea que la majoria de polítiques d'integració, podríem concloure que l'espot publicitari ens ha sortit massa car. Per cada estudiant que escull detingudament la universitat on completar els seus estudis o especialitzar-se, i s'esforça acadèmicament per poder-hi accedir, n'hi ha massa que no apliquen cap criteri formatiu en la seva tria.

Des que s'ha fet públic que s'està estudiant retallar la quantitat de les beques i que s'aplicaran barems qualitatius per atorgar-les ja hi ha qui ha posat el crit al cel i ha denunciat que no es pot fer ni un pas enrere en formació i que no es pot tornar a sistemes de selecció intel·lectualment elitistes. Però aquesta és una reforma que s'hauria d'haver abordat encara que les urgències econòmiques no ho exigissin de manera urgent. Res no justifica donar-ho tot a canvi de res. Si ens fixem en les angoixes que pateixen una part important d'aquesta generació descobrirem que les facilitats que han tingut i la falta d'exigència a la qual han estat sotmesos no els han preparat per a les dificultats que hauran d'afrontar, com ara, en primer lloc, les incerteses sobre la seva incorporació al mercat laboral. Els que afirmen que la crisi ha eliminat la capacitat d'actuació de la política obliden que ha estat la falta de decisions polítiques la que ens ha abocat a la crisi.