On seria avui Duran si CiU fos un sol partit?

Les principals dificultats que van patir els dos anteriors executius van aparèixer a propòsit de la seva condició de tripartit: una dificultat considerable a l'hora de fer convergir les actituds i els criteris de les tres formacions integrants del pacte en les polítiques de govern, i un nombre elevat i indeterminat de punyalades, travetes i paranys repartits intramurs de manera recíproca que els van dur pel camí del desgast.

CiU va trobar en el caïnitisme del tripartit un motiu d'escarni i un pretext excel·lent per impulsar l'alternança: va furgar tant com va poder en aquesta ferida perquè sabia que com més gran i sagnant fos, més repugnant resultaria. I alhora, presumia que la seva coalició de liberals i cristianodemòcrates –el neologisme de socialcristians que ara fan servir a UDC val més que el deixem per als estudiosos dels eufemismes– era de pedra picada i a prova d'erosions internes i externes. Qualsevol observador de la política catalana sap que les tensions entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya són endèmiques, que tota la pedra picada de què disposa CiU s'ha hagut d'esmerçar a pavimentar els estómacs dels mandataris d'un i altre partit de la federació amb la finalitat de prevenir la ingesta de calàpets, que els exemplars ingerits són nombrosos i de mida considerable, i que també als laberints de la seva casa comuna hi ha hagut i hi ha punyalades, travetes i paranys com a la dels seus demonitzats adversaris, amb la diferència –que no és menor– que les entomen com qui sent ploure. Deu ser cosa de la pedra picada.

Posem un cas: si CiU fos un sol partit, quin destí polític hauria tingut avui Josep Antoni Duran Lleida després de fer públic el sentit del vot de la consellera Joana Ortega en la consulta popular per la independència de diumenge passat a Barcelona? I, sobretot, després d'argumentar que ho feia “perquè em dóna la gana”? No demostra aquesta actitud una manca de respecte per l'autonomia dels membres del govern? No demostra aquesta indiscreció un indigne sentit de propietat vers la militància? No demostra aquesta fatxenderia una actitud indigna d'un demòcrata que ha d'estar obligat a respectar la llibertat dels altres i el secret del vot?