Ni un pas enrere

És una màxima que avui subscriurien molts sectors que veuen com la crisi i les penoses finances públiques del nostre país forcen al reajustament de subvencions i ajuts diversos. I quan hom s'ho aplica, en l'àmbit de la cultura, l'ensenyament, la medicina, la sanitat o l'emprenedoria, fa mal. No seré jo qui ara entri a valorar el grau de dolor que provoca la redistribució dels diners públics de què disposem; però sí que m'atreviré a dir que hi ha sectors més sensibles a la despullada de recursos que d'altres; i que n'hi ha un que n'hauria de quedar al marge, perquè hi ha qui NO POT permetre's estar pitjor. I és aquest que ara es presenta com a promotor d'un text que, sota aquest encapçalament (Ni un pas enrere) vol fer reflexionar els qui ens administren sobre la seva complicada situació.

Parlo del tercer sector i el món de la cooperació: aquells qui dediquen la seva energia, mai prou valorada ni remunerada, a dignificar la vida dels qui ja no es poden permetre cap retallada per tirar endavant. Menors en risc d'exclusió; adults en el mateix risc, o ja exclosos; homes, dones i nens de països del Sud que viuen sota el llindar d'allò que les Nacions Unides ja considera pobresa, que vol dir que viuen –viuen?– amb menys de 2 dòlars, que no són ni dos euros, al dia.

A casa nostra l'augment de la pobresa, de desnonaments, de persones que perden la feina, de famílies que es veuen abocades a viure de la caritat, posen en risc la cohesió social.

“Les lleis socials promulgades en els darrers anys –infància, serveis socials, autonomia personal i ajut a la dependència, acollida i eradicació de la violència masclista– i els pactes signats –educació, habitatge, immigració– no es poden quedar a mitges si volem assolir el nivell dels països del nostre entorn”, diu el manifest. I això no se sosté si a la vegada no mantenim les polítiques de coresponsabilitat en el creixement del Sud. 20 entitats socials potentíssimes i 8 professors de serveis socials signen un manifest que fa propostes concretes per fer possible la viabilitat del model de Catalunya, que us convido a buscar a la xarxa. Ser socialment responsable és l'única manera de poder ser. I més quan sents aquell mal d'estómac en recordar les xifres amb què s'han “rescatat” molts dels salaris dels responsables de tant desnonament.