Quatre sense renúncies

Amb quatre partits contra el Madrid en l'agenda, era d'esperar que es desfermés aquesta mena de joc previ basat en jerarquitzar la importància de les quatre cites. Convenint que a Mestalla s'hi juga un títol i que la semifinal de la Champions marcarà el regust de tota la temporada, surt derrotat per golejada el partit de dissabte al Bernabéu, que és el mateix partit que, sense els tres de les setmanes següents, tornaria a merèixer el qualificatiu de partit del segle que aquest cop se li escatima. A la pregunta de quin partit m'estimo més guanyar, si el de dissabte o el de dimecres, jo també em quedaria amb la final de la copa, donant per feta la lliga. Aquesta, però, és una pregunta basada en un paràmetre irreal, perquè guanyar no es tria a la carta. Per això hi ha equips que ho arriben a guanyar tot. No cal, doncs, aturar-se a pensar quins d'aquests partits s'han de guanyar, en quins es pot concedir un empat i en quin es podria fins i tot perdre, hipòtesi que assenyala clarament cap a la més immediata de les quatre cites. Em nego a restar importància al partit de dissabte a Madrid. Per tancar solemnement la lliga, per obrir la sèrie de clàssics amb un recordatori d'autoritat, i fins i tot amb vista a un registre històric. Resulta paradoxal que, en aquestes últimes temporades, haguem estat pendents de fins on allargava el Barça els molts rècords que l'equip ha anat establint i, en canvi, a les portes de l'única visita al Bernabéu garantida cada any, passi gairebé desapercebut que també s'hi pot allargar un registre que des de sempre hauríem signat a ulls clucs, el de tres victòries consecutives al camp del Madrid. Com que és poca cosa, triem prescindir-ne… Aquest món accelerat ja les té, aquestes coses, de vegades cal reivindicar allò més obvi. Si un partit contra l'etern rival és sempre transcendent, quatre partits són quatre vegades la mateixa transcendència. I no hi ha renúncies que valguin.