Neichel, l'alsacià

Estrasburg és el record de cervicals encarcarades de mirar enlaire fins on acaba el campanar de la catedral. I Alsàcia sencera, un tip de cercar gent perquè et reveli on menjar una choucroute com cal. La meva primera xucrut en versió original tenia la personalitat d'una col i patata amb frankfurt de menjador escolar. La mostassa sol ser bona a tot arreu; aleshores, n'abuses i camufles.

Bons alsacians em van recomanar Baden-Baden, a l'altra banda del Rin. Grandiosa. Encara recordo les salsitxes d'Estrasburg, la cervela, el garró, la cansalada fumada, la patata i la xucrut –la col fermentada–, coixí d'aquesta metonímia d'origen alsaciana.

Fins que em van citar a Barcelona a menjar xucrut, al restaurant de Jean-Louis Neichel i Evelyn Fuertes i del seu fill Mario. Tan avall? Tan lluny del Rin? Doncs la millor xucrut la fan a Pedralbes, a can Neichel.

Proposen una xucrut en dos actes. Impecable i exquisida. Ep! El senyor Neichel és el cuiner que el 1976 va guanyar la primera estrella Michelin per a El Bulli, de Montjoi. Poca broma. Ara, a més, aquest alsacien-català fa la col fermentada per a Coll Verd. L'empresa suma al foie-gras i el pernil d'ànec les llaunes amb xucrut de porc, ànec i vedella.

A Alsàcia hi posen vi: sobretot el finet i poc àcid, passador, sylvaner i riesling, el qual té un deix d'hidrocarbur que combina molt bé amb els fumats. M'interessa més la feminitat floral –roses i litxis, i no us acollono– del gewürtztraminer. La cervesa forta de llúpol de la banda alemanya contrasta amb la inconsistència de les alsacianes. Entenc per què els del costat francès hi posen vi.