Democratacristià, sense passar-se
S'ha de reconèixer que Duran i Lleida és un personatge singular, sempre amatent al propi interès polític i amb prou intel·ligència per haver-se apropiat d'un partit i refer-lo a la seva mida. Encara, valent-se un indiscutible patrimoni històric i movent les fidelitats necessàries, ha sabut acoblar-se a la màquina del nacionalisme convergent i cobrar amb escreix el préstec d'una aristocràcia política. Tot prou legítim i net sense màcula, quan ha tingut mans lliures per oferir als seus addictes les prebendes suficients per tenir-los contents i fidels.
Les característiques del líder i l'absoluta lleialtat dels acòlits ha convertit Unió Democràtica de Catalunya en un partit presidencialista sense fissures, on Duran mana i els altres callen. Tot comprovat. Els acords de federació donen suficient poder per jugar amb les cartes marcades i fins per atribuir-se molt més del que seria estrictament normal en l'equilibri democràtic.
Amb tot, hi ha actituds que sobrepassen la línia d'allò que és democràticament acceptable i disposar dels companys com a súbdits, fins a humiliar-los, és inacceptable. Per això, cal dir que Duran i Lleida ha lliscat, i molt, per la pendent antidemocràtica, fent públic el vot secret de la vicepresidenta Ortega, un vot que ella mateixa s'havia esmerçat en acollir-lo al secretisme electoral, en la consulta sobre el dret a decidir. Però el més greu és que Duran ha deixat clar que ha violat el secret simplement perquè a ell li ha donat la gana; ell disposa de la voluntat dels seus súbdits, companys de partit, i mou tot l'escaquer d'Unió en funció dels propis interessos, potser simplement inconfessables.
En un país normal, en situacions democràticament normalitzades, la relliscada de Duran, poc democràtica i poc cristiana, significaria la reprovació del mateix partit i l'ombra del desencert exigiria una pública penitència (el sac i la cendra, encertat per Setmana Santa), però aquest és un país de fireta i res ni ningú té gaires ganes de fer-ne valer el prestigi necessari. Des del cel dels democratacristians, Carrasco i Formiguera potser ha vessat la seva enèsima llàgrima.
