Cap de setmana al Trueta

Els meus caps de setmana han estat molt variats. Me'n faltava un, però. Per algun familiar o per mi mateix, he passat diverses vegades uns dies a hospitals i clíniques, però mai un cap de setmana. Un familiar tingué una greu afecció vascular –ara ictus– i ingressà el matí del dimarts 6 d'abril a urgències de l'hospital Trueta. Li van fer proves durant tot el dia i, ja de nit, li assignaren una habitació compartida a la setena planta. Recuperada en bona part, l'acció hospitalària –dinàmica a urgències– entrà en ralentí a planta. Així, divendres a la tarda encara no hi havia diagnòstic i digueren que dilluns seguirien. Ens recomanaren restar allí. Superada la gravetat inicial, el malalt penetrà en la lentitud del sistema: “Li faran les proves quan toqui”. Res a veure amb urgències.

Els caps de setmana del Trueta són diferents. El doctor Divendres és el millor facultatiu de l'hospital. Les altes proliferen per on passa i molts malalts es recuperen i surten de l'hospital corrent: és el miracle setmanal. La sobresaturació desapareix i sols a urgències treballen al mateix ritme. Les ambulàncies i l'helicòpter porten menys malalts però més accidentats. Gent magnífica, a les dotacions d'aquests serveis. Es necessita ofici i vocació. Penso que els retribueixen l'ofici i no pas les atencions que prodiguen.

Si un acompanya un parent amb un problema greu, llavors s'adona de la dimensió humana de l'exèrcit que atén els malalts. És alliçonador observar la paciència i amabilitat amb què rodegen la tasca, suportant els capricis dels malalts i les exigències d'alguns acompanyants sabuts i superbs. “Per això els paguen!”, diuen.

Són les set del matí de dissabte i trobo aparcament pertot. Els altres dies he deixat el cotxe més a prop de Girona que de l'hospital. Ningú als ascensors, i el passadís de la setena planta desert. Es veu algun llit buit, cosa inversemblant els altres dies. He de dir que hem compartit habitació amb una centenària. El dijous morí plàcidament donant la mà a la gentil i afectuosa néta. Divendres i dissabte restem sols. Al reducte de les infermeres hi ha moviment: és el canvi de torn. No s'hi veuen metges. D'haver-n'hi, n'hi ha d'haver, però, on són? Dinant a la cafeteria, dos amables joves doctors m'aclareixen dubtes. A urgències hi ha la dotació habitual, però, i a les plantes? Hi ha, segons diuen, com a mínim a l'hospital o disponible a casa, un metge per cada especialitat: uns quaranta, les 48 hores del cap de setmana. La responsabilitat és gran, perquè la resta d'hospitals de la regió sanitària de Girona no cobreixen totes les especialitats i traslladen els pacients al Trueta. El personal de les plantes sosté que les incidències dels pacients són ateses puntualment. L'atenció mèdica als malalts de la setena planta, per exemple, la cobreixen un neurocirurgià i un cirurgià vascular. Vist per un profà, sembla prou ben dotat.

És poc coneguda la xifra de personal de l'hospital: 1.650 treballadors. Ostres!, és un autèntic poble en moviment continu. Són prou? Són massa? L'estructura de l'edifici està superada i no respon a l'actualitat hospitalària? L'hospital projectat arribarà a construir-se? Vés a saber! No tinc dades ni coneixements per opinar-hi. És evident que el personal, en tots els àmbits, prodiga les atencions amb naturalitat, sense servilisme, amb dignitat i professió. Els metges –llevat dels caps de setmana– informen els familiars del curs de la malaltia. Ni molt, ni poc: el just. Hi ha una xacra. Els lladregots senyoregen per les plantes i distreuen tot el que queda a mà dels acompanyants i els malalts. Dos vigilants són insuficients, a ulls veients.

El cap de setmana és familiaritzant. La cohabitació –si hi ha sort amb el lot– estimula les relacions. Una simpàtica família hondurenya, amb un nen superdotat, ens fa les hores més curtes. A la saleta es fan recomanacions: “A mi em va anar de conya tal medicament i tal altre; provi-ho, cregui'm!”. Es parla de metges: “En tal és un manetes”. Els caps de setmana a les plantes del Trueta són de transició. Sols una incidència. Cregué que una infermera posava injeccions als pacients i digué: “Ve a punxar-la?”. Li degué rebaixar la categoria, perquè va dir secament: “Jo no punxo!”. I seguí caminant altiva.

El dimarts dia 12 una ambulància ens deixà a casa. El pacient està molt millor i jo he viscut una experiència interessantíssima: he palpat les entranyes d'un monstre!